La fotografia va ser feta al Sudan per Kevin Carter, l’any 1993. Diuen que s’hi va estar més de 20 minuts esperant a tirar la millor fotografia possible.
La lògica era evident: si aconseguia una foto prou potent, en primer lloc sortia guanyant ell i, a continuació, aconseguia despertar aquella sensibilitat adormida cap als que pateixen. Per això no va ajudar a la nena. Si ho hagués fet no hauria tingut la foto.
Ni un any després -l’abril de 1994- guanyava el premi Pulitzer.
Aquest va ser l’inici del final de Carter.
Va rebre pressions per totes bandes: de la seva família, dels mitjans de comunicació, dels col·legues de professió, de l’opinió pública en general. La pregunta òbvia era: “I després, vas ajudar la nena?”
Va ser tan forta, aquesta “persecució”, que en Kevin Carter va caure en una profunda depressió i el juliol de 1994 (només tres mesos després del premi) va decidir treure’s la vida, inhalant el monòxid de carboni del seu cotxe.
Una mort dolça per a un final amarg.
Què en penseu, d’aquest fet? Va ser lícit -moralment parlant- fer aquesta fotografia? La finalitat justificava els mitjans?
24 de març del 2009
KEVIN CARTER: EL FOTÒGRAF MALEÏT
Publicat per gerardeli a 22:54
Etiquetes de comentaris: emocions, fotografies, reflexions
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
Buf! Jo no podria ni aguantar la camera de fotos en una situació així.
Caldría saber, fins a quin punt podía ajudar a la criatura. Salvar-la en aquell moment si,en aquell instant, esclar.
Ho va pagar precisament perquè va fer la foto, però segur que de nens a punt de morir en va veure d'altres.
Interessantíssim post.
M'ha posat la pell de gallina aquesta foto. Es fortissima!
Suposo que va prerdre's en una situació límit, va triar l'èxit davant la vida i la mateixa vida li va treure l'èxit. De fet la foto com diu gaia fa posar la pell de gallina. Però..., i si encomptes de veure a una persona humana, una nena, hi hagués un cadell malnutrit i indefens ¿? en diriem selecció natural i del reporter un simple observador ¿?
Un cadell malnutrit i indefens també esgarrifaria, però estem parlant d'un èsser humà.
El possible èxit que pensava obtenir de les imatges el va cegar i que acabés amb aquest trist final és, que potser se’n va adonar del que havia fet.
En aquest assumpte entra en joc la posició moral del fotògraf: veure com pateix un ésser congènere seu i no fer res per alleugerir el patiment. No sé si conscient o inconscientment, l'home té integrat que la resta d'animals es troben -per dir-ho així- per sota d'ell; i per tant no és tan reprovable no ajudar-los.
El propi Carter va dir: “Es la foto más importante de mi carrera pero no estoy orgulloso de ella, no quiero ni verla, la odio. Todavía estoy arrepentido de no haber ayudado a la niña”.
Trobo que el que habia de fer era tirar la foto per donar una imatge de la crueltat en que viuen moltes persones i depres ajudar a la nena .Si realment no va ajudar a la nena , es imperdonable i justifica la seva fi . Si no va ajudar a la nena vol dir que va tirar fotos molt mes esgarrifoses que aquesta ,segurament aquesta es la primera de tota la serie , la ultima no la vull ni imaginar Segurament molt poca gent va veure totes les fotos .
Unaltre cas de pura codicia dels maleits diners.
Ja havia sentit abans la història d'aquest fotògraf. Una molt bona foto, sens dubte, impactant. Sempre que la miro em venen moltes coses al cap, sobretot en com està estructurat el món...
Considero que no sóc ningú per jutjar les seves accions.Però és veritat que alguna vegada he pensat que segurament jo també li hagués preguntat si va ajudar a la nena o no. Jo també l'hagués pressionat amb aquesta pregunta. I només de pensar-hi ja em sento culpable... No som ningú per jutjar res i crec que el senyor Carter ja va pagar amb la seva vida la seva acció... Un petó
Et vaig seguint!
Benvinguda Patrícia!!! Encantat de saludar-te i de que vagis passant. Jo també segueixo el teu blog.
Fins ara!!!
la foto és una representació excel.lent de la situació a molts indrets d'Àfrica. En aquests sentit si que sembla raonable que guanyes un pulitzer. Però que després de fer la foto no fes res per la nena es impresentable. Malgrat que segurament poca cosa podria fer, que allà hi hauria moltes altres criatures en situació semblant, que potser no hi havia cap indret segur on portar-la,... això no justifica la inactivitat.
és molt fort però és la realitat d'ara i fa molts de temps , la miseria en que viuen no té perdó, els qui poden fer alguna cosa s'ho tiren a l'esquena , si comences a deixar anar el que penso no tindria prou espai en aquest blog, abraçada de mia.
Publica un comentari a l'entrada