PREMIS IG NOBEL

Els premis IgNobel són una paròdia dels premis Nobel que tots coneixem. En anglès IgNobel es pronuncia igual que ignoble, que vol dir "innoble", d'aquí el seu nom. S'atorguen des de l'any 1991 i estan organitzats per la revista d'humor científica Annals of Improbable Research (AIR). L'entrega dels premis se celebra en el Sanders Theatre, de la Universitat de Harvard.
Aquests premis guardonen investigacions que provoquen el riure, però que tenen un enfoc totalment científic i seriós. Es valora, sobretot, el caire inusual i imaginatiu en els camps de la ciència, la medicina i la tecnologia.

Per fer-vos una idea us descric els premis que s'han entregat aquest any 2009:

Veterinària: Catherine Douglas i Peter Rowlinson de la Newcastle University, Newcastle-Upon-Tyne, UK, per demostrar que les vaques a les que els seus amos han posat nom, donen més llet que les que no tenen nom.

Pau: Stephan Bolliger, Steffen Ross, Lars Oesterhelweg, Michael Thali i Beat Kneubuehl de la Universitat de Berna, Suissa, per determinar si fa més mal ser colpejat al cap per una ampolla de cervesa plena o una de buida.

Economia: als directors de quatre bancs islandesos per demostrar que quatre banc petits poden transformar-se en grans bancs, i a l'inrevés.

Química: Javier Morales, Miguel Apátiga i Víctor M. Castaño de la Universidad Nacional Autónoma de Mèxic, per crear diamants a partir de tequila.

Medicina: Donald L. Unger, de Thousand Oaks, California, per investigar una possible causa d'artritis en els dits, fent-se cruixir els dits de la mà esquerra -i mai els de la dreta- durant seixanta anys.

Física: Katherine K. Whitcome de la Universidad de Cincinatti, per determinar analíticament per què les dones embarassades no cauen mai cap endavant.

Literatura: a la Policia d'Irlanda per escriure i presentar més de 50 multes al conductor amb més infraccions del país -Prawo Jazdy- que en polac significa "carnet de conduir".

Salut pública: Elena N. Bodnar, Raphael C. Lee, i Sandra Marijan de Chicago, per inventar uns sostenidors que, en cas d'emergència, poden convertir-se en un parell de màscares de gas.

Matemàtiques: Gideon Gono, governador del Zimbabwe Reserve Bank, per donar a la gent un senzill mètode per manejar una gran quantitat de números, en fer que el seu banc emeti bitllets que van des d'un cèntim fins a cent trilions de dòlars (100.000.000.000.000$).

Biologia: Fumiaki Taguchi, Song Guofu i Zhang Guanglei de la Kitasato University Graduate School of Medical Sciences a Sagamihara, Japó, per demostrar que la massa dels residus de cuina pot reduir-se en més d'un 90% utilitzant bacteris extrets dels excrements de pandes gegants.

Aquí teniu l'enllaç on trobareu els premis de tots els anys. Val la pena mirar-se'ls!!!

No sé si us interessa massa la ciència, però en tot cas, davant d'això, és impossible quedar-se indiferent!!!

Si teniu alguna idea igual us hi podeu presentar...

HUMBERTO RIVAS

Aquest dissabte, 7 de novembre, ha mort el fotògraf argentí Humberto Rivas, conegut com el "fotògraf del silenci".

Nascut a Buenos Aires l'any 1937, es va instal·lar a Barcelona el 1976 fugint de la ferotge dictadura argentina. Inicialment es va dedicar a la fotografia publicitària per, més endavant, passar al retrat i al paisatge; aquest últim sempre mancat de persones.

D'aquestes disciplines en la que més destaca és en el retrat. A través d'ell intenta captar les qualitats interiors dels retratats.

Domina com ningú el blanc i negre analògic.

Us deixo unes quantes obres d'aquest magnífic artista.

 

"Circo" (1973)

 

"Edu"

 

"El Desatino"

 

"Gabriel"

 

 

"Javier"

 

"La polaca" (1981)

 

"Magda" (1986)

 

"Pollo" (1988)

 

 

"Rosana"

REMEIS CASOLANS PER CURAR-HO TOT (O QUASI).

Com és sabut per tothom, no només les medicines de la farmàcia curen. Hi ha milers de remeis i trucs d'estar per casa per a qualsevulla malura imaginable. I de ben segur tots els que això llegiu en sabeu algun, de remei casolà, més o menys eficaç. Jo m'he dedicat a fer-ne una petita tria i n'he trobat de força curiosos.

He evitat posar remeis a base d'infusions o herbes -donat que són molt populars- i m'he centrat en els que m'han semblat més originals, pels "ingredients" emprats.

Aquí en teniu una petita mostra:

Per baixar la febre: Ratllar una patata crua amb un ratllador gruixut i aplicar aquesta pasta sobre l’estómac o el front. Canviar-la quan estigui seca.

                              Fer una compresa amb una ceba aixafada i posar-la a la planta dels peus. Mantenir-la d’aquesta manera, amb l’ajut d’alguns mitjons, fins que s’assequi i canviar-la per una altra.

                              Tallar un patata en rodanxes i mullar-les amb vi. Col•locar-les en les temples embolicades en un drap.

                              Posar-se una llesca de pa torrat a la planta de cada peu, sucada amb vinagre. Embolicar-se els peus amb un drap de cotó o bena.

                              Barrejar cinc cullerades de mató amb unes gotes de vinagre i afegir llet fins que es formi una pasta no molt espessa. Mullar uns draps de lli o cotó amb la pasta i aplicar les compreses al voltant dels panxells. Cobrir amb una bufanda de llana i canviar-les cada cop que s’escalfin.
Per a les panses a la boca: Aplicar unes gotetes d'orina pròpia amb un cotó. Efectiu quasi immediatament.
Per a les picades: Aplicar al lloc on t’han picat llimona, aloe vera o vinagre. Si posem llimona no ens pot tocar el sol, doncs ens cremaríem.
Per a les morenes: Portar una castanya borda a la butxaca.
   
                             Partir un tomàquet madur per la meitat i aplicar-lo amb pressió contra l’esfínter anal. Per això, podem seure a sobre o bé estirar-nos amb el tomàquet aplicat amb una gasa.
Per a les berrugues: Aplicar-se el suc que surt de les garrofes verdes.
Pel mal de cap: Agafar un cogombre i tallar-lo en trossos. Després, cal posar-lo sobre el front i els canells i mantenir-lo mentre estem estirats.
Per a la tos: Tallar una ceba per la meitat i col•locar-la a sota del llit, mentre es dorm.
Per a les ulleres sota els ulls: Es fa una barreja amb julivert i una aspirina en un morter i s’aixafa tot ben aixafat. Amb la barreja resultant i unes gases fem uns embolcalls que ficarem sota els ulls on surten les ulleres. Agafarem bé a la pell amb esparadrap i ho deixarem posat tota la nit.
Per al mal d’ossos: Fer una sopa “mal feta” de pa torrat xopat amb vinagre i embenat en el lloc del mal.
Per treure el singlot: Tancar els ulls i amb els dits polze i índex pressionar suaument les parpelles i mantenir la respiració uns segons. El singlot desapareixerà com per art de màgia.

En coneixeu d'altres?

Quines "malalties" curen?

Us els ha explicat l'àvia o els heu tret d'Internet?

MENTIDERS!!!!!!!!!!!!!!

Segur que tots ens hem sentit dir algun cop: has d'anar sempre amb la veritat pel davant! No diguis mai mentides!

Quan s'és infant no és gaire difícil (aparentment), però la cosa es complica amb el pas dels anys: ens anem tornant –vulguem o no- mentiders de mena.

Que si ara una mentida pietosa, que si ara una sense importància, que si una altra per guardar les aparences...

Un cop vaig llegir que cadascú de nosaltres diem, de mitjana, unes 20 mentides diàries. Tipus: "m'alegro de veure't!", "arribo tard perquè el tràfic està impossible", "avui tinc un mal de cap...", "què bo que està aquest menjar!", així com d'altres de més grosses i transcendents.

Altres mentides molt en boga són les relacionades amb el ciberespai i Internet: per exemple, quan posem el nostre perfil en un blog, o quan ens relacionem amb altres internautes en les xarxes socials; igualment quan ens posem un pseudònim per nom, quan diem la nostra edat, gustos, condició física, etc. En aquestes circumstàncies es fa molt difícil saber si l'altra persona és del tot sincera o no; podem vendre la imatge nostra que més ens agradi, totalment distorsionada si volem, i la resta de navegants internàutics -que no ens coneix- se l'ha de creure per força.

És possible viure sense dir mentides? N'heu dit últimament? Quina és la més sonada que recordeu?

Jo, una que em fa gràcia recordar és de quan era petit: deuria tenir uns 10 anys, em feia pànic la piscina i, és clar, no sabia nedar. A l'escola en teníem, de piscina, i un cop a la setmana hi anàvem una hora. M'havia inventat deu mil excuses per no anar-hi i un dia vaig agafar una targeta de visita del meu pare i vaig escriure al darrera (amb una lletra que us podeu imaginar) que no podia banyar-me ja que tenia la grip. Em sembla que el professor encara riu ara i, com us podeu imaginar, vaig acabar dins l'aigua!!!

ÉS JUST?

Els que em coneixen bé saben que no sóc un gran seguidor d'esdeveniments esportius. No us diré que no hagi vist mai un partit de futbol, però em mantinc bastant al marge. Tot i això hi ha notícies que no passen desapercebudes, com poden ser les relacionades amb el que cobren els jugadors més mediàtics del futbol mundial.

Avui llegia que al senyor Messi (del Barça, per més senyes) li han renovat el contracte i que, a partir d'ara, cobrarà la mòdica quantitat de 10 milions d'euros l'any, més les primes que caiguin.

No me n'he pogut estar d'agafar la calculadora i fer quatre números, i de l'espant que m'ha agafat encara me n'estic recuperant.

Us ho explico. Dividint 10 milions entre 12 mesos que té l'any li surt a aquest senyor un sou de 833.333 euros al mes!!!

Ho he volgut comparar amb el meu sou, i jo hauria de treballar uns 50 anys per cobrar el que ell en un mes!!! O sigui, que en tota la meva p... vida no arribaré a guanyar el que aquest senyor en 30 dies!!!

D'acord que juga bé, que fa guanyar títols al club, que és mundialment conegut...tot el que vulgueu, però tot això justifica aquests sous? És ètic i s'han de permetre aquestes xifres? Haurien de tenir els clubs una Obra Social i destinar part dels beneficis a projectes benèfics? Què en penseu?

DALÍ-GALA vs. GALA-DALÍ

Dalí sempre m'ha sorprès. Sempre hi descobreixo alguna faceta nova, algun esdeveniment sorprenent.

Fa uns dies vaig tornar a visitar el seu museu, a Figueres, i en sortir vaig decidir escriure sobre ell. S'ho mereix.

Al voltant d'aquesta mena de personatges se n'expliquen moltes, d'històries, anècdotes i curiositats i ara us en vull fer cinc cèntims d'alguna que m'ha sorprès.

Al poc temps de casar-se amb la Gala, en Dalí li va prometre que algun dia li compraria un castell, tot i no tenir cap intenció de fer-ho. Però al cap dels anys –ella no se n'havia oblidat, d'aquella promesa- l'hi reclama. La cosa està entre els castells de Foixà, el d'Empordà i el de Púbol; sent, finalment, aquest últim el triat. Corre l'any 1969.

Donat el mal estat del castell, aquest és sotmès a una profunda restauració: tot l'exterior es manté fidedigne a l'original i l'interior és decorat, totalment, per Salvador Dalí. I una part del castell és transformada en una cripta on han de ser enterrats Dalí i Gala.

Gala viu al castell i allí rep innumerables visites, entre elles les del seu marit Dalí i les dels seus amants (que en tenia alguns, amb el consentiment del pintor). La condició que havien pactat és que al castell només hi podia anar qui havia estat prèviament convidat per Gala, inclòs el seu marit.

I tornant a la cripta, dir que en ella s'hi troben les tombes del matrimoni, totes dues unides. Dalí havia imaginat que, en reposar-hi tots dos, volia que els enterressin donant-se la mà. Units fins a l'eternitat.

El final d'aquesta història és que Gala està enterrada (incinerada) al castell –va morir l'any 1982 a Portlligat i va ser portada a Púbol en el seu Cadillac- i Dalí, per voluntat pròpia, al Teatre-Museu de Figueres.

ESPÈCIES INVASORES

D'un temps a aquesta part és freqüent sentir parlar de que tal o qual espècie d'animal o planta està proliferant més del compte. Espècies que fa un temps eren desconegudes per nosaltres ara ens poden ser "familiars".

I el problema no és que vinguin de fora, el problema és que poden desplaçar i fins i tot fer desaparèixer algunes de les espècies que habitaven aquí i que estaven perfectament adaptades, competint amb elles per l'hàbitat i el menjar.

Aquest escrit se'm va ocórrer ahir al matí, llegint al diari que una nova espècie de cargol envaeix els camps d'arròs del Delta de l'Ebre. I els arrasa.

L'individu en qüestió és l'anomenat cargol poma (Pomacea canaliculata): un cargol de fins a 15 cm de llarg i que posa els seus ous en els brots tendres de l'arròs. Es veu que s'està expandint a gran velocitat per les sèquies i canals i que, quan broti l'arròs, pot devastar el conreu.

Altres plantes i animals considerats invasors que he trobat són aquests:

• Herba de la Pampa o Plomall (prové de Sudamèrica).
• Falsa acàcia (prové d'Amèrica del Nord).
• Ailant (prové d'Àsia).
• Mosquit tigre (sudest d'Àsia).
• Musclo zebra (mars Negre i Caspi).
• Cranc vermell americà (Amèrica del Nord).
• Tortuga de Florida (Amèrica del Nord).
• Visó americà (Amèrica del Nord).
• Silur (conca del Danubi).
• Perca del Nil ( Àfrica).

En coneixeu d'altres?

I ja per acabar, dues consideracions per pensar-hi.

Primera: al segle V els romans van portar de l'Àsia el castanyer (Castanea sativa). Qui sap si en el seu moment va ser una espècie invasora, però és innegable que avui en dia és considerat "un més de la família": com si hagués estat entre nosaltres tota la vida, i amb un pes important en les nostres tradicions populars més arrelades.

Segona: pot ser considerat l'home (Homo sapiens) una espècie invasora? En tot cas, invasora d'on? I autòctona d'on?