9 d’octubre de 2009

MENTIDERS!!!!!!!!!!!!!!


Segur que tots ens hem sentit dir algun cop: has d'anar sempre amb la veritat pel davant! No diguis mai mentides!

Quan s'és infant no és gaire difícil (aparentment), però la cosa es complica amb el pas dels anys: ens anem tornant –vulguem o no- mentiders de mena.

Que si ara una mentida pietosa, que si ara una sense importància, que si una altra per guardar les aparences...

Un cop vaig llegir que cadascú de nosaltres diem, de mitjana, unes 20 mentides diàries. Tipus: "m'alegro de veure't!", "arribo tard perquè el tràfic està impossible", "avui tinc un mal de cap...", "què bo que està aquest menjar!", així com d'altres de més grosses i transcendents.

Altres mentides molt en boga són les relacionades amb el ciberespai i Internet: per exemple, quan posem el nostre perfil en un blog, o quan ens relacionem amb altres internautes en les xarxes socials; igualment quan ens posem un pseudònim per nom, quan diem la nostra edat, gustos, condició física, etc. En aquestes circumstàncies es fa molt difícil saber si l'altra persona és del tot sincera o no; podem vendre la imatge nostra que més ens agradi, totalment distorsionada si volem, i la resta de navegants internàutics -que no ens coneix- se l'ha de creure per força.

És possible viure sense dir mentides? N'heu dit últimament? Quina és la més sonada que recordeu?

Jo, una que em fa gràcia recordar és de quan era petit: deuria tenir uns 10 anys, em feia pànic la piscina i, és clar, no sabia nedar. A l'escola en teníem, de piscina, i un cop a la setmana hi anàvem una hora. M'havia inventat deu mil excuses per no anar-hi i un dia vaig agafar una targeta de visita del meu pare i vaig escriure al darrera (amb una lletra que us podeu imaginar) que no podia banyar-me ja que tenia la grip. Em sembla que el professor encara riu ara i, com us podeu imaginar, vaig acabar dins l'aigua!!!

17 comentaris:

zel ha dit...

jejejeje, excuses...són ben bé mentides?

en tot cas, hi ha mentides que fan mal, molt mal...

Anna ha dit...

Be, jo d'aquestes lleugeretes i d'estar per casa imagino que també en dic unes quantes al cap del dia, però de grosses grosses em sembla que no, almenys vull pensar que no... crec que mes aviat el que faig és no explicar la veritat, és a dir, ometre... com ho diuen allò, "mentir por omisión"?... no sé si això compta? (jejeje!)
Apa, bon cap de setmana larg!

MARTELL DE REUS ha dit...

Per mentides les que ha dit un que li han regalat vestits i que avui divendres feia festa "regional"

garbi24 ha dit...

De grosses millior no dir-ne, doncs t'acaben atrapant i despres el disgust es mes gran.
Les petites asta de vegades son divertides

Helena Arumi ha dit...

Jo, d'estar per casa en dic bastantes. Ho faig perquè el meu marit no remugui ni s'emprenyi. Ho faig per la seva felicitat i perquè li he dit mil vegades: " Veus com no et puc dir res?, demanes a crits que t'enganyi! o almenys que no et digui les coses!"
Per cert, enganyar és el mateix que no dir les coses?

:D

_MeiA_ ha dit...

Molt bona aquesta! De cap a l'aigua!
:D

Mare meva! 20 mentides diàries! És curiós com som les persones.

La veritat és que estic dacord amb en Garbi. Val més dir mentides petitones, que d'això en sabem un munt.

Doncs jo la que em ve a la memòria és un estiu al càmping on estiuejava. Jo des de sempre he sigut molt rossa, i de petita em confunien amb extrangera. I un dia a la piscina, em vaig fer passar per una guiri.
Amb 6-7 anyets que tenia, ja et pots imaginar com era el meu idioma extranger, tot inventat (a wuixi tu mi xu li... i així una bona estona).
Quan hi penso encara em ve un somriure... no m'enrecordo de la cara de la gent, però deuria ser un mapa. O simplement, pensarien que era tonteta! jejej

Minnie ha dit...

Ginko jo també sóc més de mentides per omissió.Però qun es tracta de dir-ne alguna encara que sigui de compromís, diuen que se'm nota de tres hores lluny,vaja que no en sé gens!amb la cara pago!

GAIA ha dit...

Qui més, qui menys en diu. A vegades, se'n diu per no ferir als altres, per vergonyar a confessar quelcom, mentides piadoses que no fan mal a ningú, però el problema comença quan et tornes un mentider compulsiu. Hi ha gent que no sap viure sense mentides i les diuen tan bé que se les creuen ells mateixos.
Jo recordo una de grossa. Tenia 13 anys (a punt de fer 14) i li vaig dir a la meva mare que tenia que emportar-me roba de "mudar" a l'escola perquè havia d'assajar una obra de teatre (anava amb uniforme). Evidentment no era per això perquè la meva intenció era anar a una disco de Barcelona i està clar que no entraria amb uniforme. Per mala sort meva, el meu tiet va trucar per convidar-me el cap de setmana a Capellades i la meva mare al contactar amb l'escola, li van dir que jo ja feia estona que havia marxat. Quan vaig arribar a casa no em va faltar de res!

I referent a la imatge que dono al blog miro de ser sincera amb els meus pensaments i reflexions.

Una abraçada

Clidice ha dit...

tinc programat un post similar :) en tot cas si, mentim, mentim molt i, el pitjor, sense consciència de fer-ho. :)

yraya ha dit...

Yo siempre he odiado las mentiras, pero ahora que soy bastante mayorcita, jeje, alguna que otra digo, pero no creo que llegue a decir veinte diarias, ni mucho menos.
Si me acuerdo de alguna que hay sido fuerte ya te la contaré.
Saludos

GAIA ha dit...

Omitir informació és el mateix que dir mentides?

GAIA ha dit...

Dir les veritats a mitges és el mateix que dir mentides?

Thera ha dit...

Quan som petits ens ensenyen que les mentides són dolentes, que n' se n'han de dir... i a la vegada, quantes mentides els diem als nens? I és que mentides ben intencionades no són mentides? I és que en som tan de contradictoris...

Agnès S. ha dit...

Les petites mentides per estalviar una conversa llarga del tipus, no he fet tard pel trànsit, si no perquè m'ha parat en una botiga de roba, i bla,bla,...
No passa res.
Tenir una persona enganyada amb algún motiu important, és molt greu.

I jo, com a anècdota, de petita amb una carmanyola de cigrons (que no m'agradaven) que la meva mare m'havia fet prendre per berenar a l'escola ja que no me'ls havia volgut menjar per dinar, li vaig dir a la mestra que no en volia de tants que ja n'havia menjat.
No vaig berenar, però ni ma mare ni jo ens enrecordem de si finalment mel's vaig menjar.

gerardeli ha dit...

Estic d'acord amb vosaltres que mentides per omissió, petites mentides per estalviar-nos llargues explicacions, mitges veritats, mentides piadoses, d'estar per casa, lleugeretes, excuses...i d'altres modalitats no recollides, podrien formar part de les pseudomentides o pseudoveritats. Com es vulgui.
Gràcies a totes/tots per participar!!!

Mirall ha dit...

de vegades m'enganyo a mi mateixa per tenir als demés "contents", pero em comença a fer malicia. normalment respecte a la religiò. ( els nens fan la comuniò...) ...

Patrícia Montañés ha dit...

estic d'acord amb Zel, hi ha mentides i mentides... les mentides petites (que no deixen de ser-ho) i les realment grosses (si ets descobert, malament!)
M'has fet pensar-hi molt sobre això de les mentides..!
Un petó!

Related Posts with Thumbnails