Vivim en un món cada cop més globalitzat, més virtual i més frenètic. Qui no ha tingut la sensació de que el temps passa cada cop més de pressa? Que les setmanes no duren set dies? Que els dilluns es toquen?
Tenim pressa, a les nostres vides: pressa per arribar als llocs, pressa per aconseguir allò que volem, pressa per comprar-nos el nostre últim desig, pressa per arribar a principis de mes...
I aquesta pressa, de vegades, es tradueix també en pressa per fer “amics”, tot i que virtuals. Qui no es mira dia rera dia els seguidors del seu blog? Qui no sent un pessigolleig quan veu que en té un de més? Qui no ha fet “competicions” amb algun amic blogaire pel número de seguidors? Qui no s’ha fet seguidor d’altres blogs per així ell tenir-ne també més?
Jo, al principi, em vaig ofuscar amb aquest tema: en volia molts, com més millor. Pensava: com més seguidors tingui, més èxit té el meu blog, a més gent li agrada i més gent el llegeix. Però amb el temps me n’he adonat que un fet no és sinònim de l’altre. És una fal•làcia.
Hi ha gent que se’t fa seguidor per cortesia, no perquè tingui cap interès en seguir-te de debò. Llavors, de què serveix tenir-ne 30 o 50, si tu no els pots anar seguint a tots regularment?
Fent un símil: prefereixo tenir pocs amics però de debò, i amb els que parlo sovint, que molts coneguts que gairebé ni parlo amb ells i no sé ni quina cara fan.
I tornant al tema inicial, el de la pressa, se m’oblidava que de vegades també tenim pressa per publicar nous escrits al blog. I és una pressa imposada per nosaltres mateixos: ens exigim a nosaltres mateixos uns blog dinàmics, en permanent activitat, actualitzats sovint i amb l’objectiu -de fons- de no perdre “adeptes”.
En el fons, a tots ens agrada ser famosos!
Sou dels que busqueu seguidors al preu que sigui?
1 de maig del 2009
e-AMICS
Publicat per gerardeli a 11:30
Etiquetes de comentaris: pensaments, reflexions
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
14 comentaris:
Jo sóc d'aquelles a qui el temps li vola! És per això que des de fa un temps m'he adonat que per a mi l'important és gaudir del dia a dia, de l'instant. No deixo que el temps se m'emporti, m'allunyo de tot el que comporta rapidesa, estrès,... Ja fa molts anys que no porto rellotge!
Doncs jo...referent al blog, quan vaig començar, ja em pensava que alú em faria algún comentari ja que jo solia comentar bastant en uns blogs que seguia asiduament.
Però realment vaig "flipar" que em seguissin tant. I sense voler competir amb ningú, vaig tenir l'agradable sorpresa de tenir més comentaris que d'altres blogs que seguia de feia temps. Això em va animar a seguir, i una mica en l'únic que m'obligo, és en contestar els comentaris, ja que amí també m'agrada que ho facin.
De la rapidesa, em sento indentificada a tot el que dius. Sóc una víctima que no me'n `se sortir. No hi ha qui, ni què m'aturi!
Home, més o menys a tothom li agrada tenir seguidors però jo on veritablement m'adono de que em segueixen, és en els comentaris. Bé, també es veritat que, a vegades, entres a infinitats de blogs, els llegeixes, t'agraden i no fas cap comentari. Per exemple, també hi ha seguidors anònims i que tan sols tenen blogs. Hi ha gent, que com tu ben bé dius, se't fan seguidors per cortesia, d'altres per augmentar el nº de seguidors en el seu blog. Suposo que estem passant l'etapa de blocaire novell que encara es fixa en aquestes coses.
A mi em falta temps per fer escrits i alhora seguir tants blogs. Jo, a vegades, flipo doncs entro a blogs que segueixen infinitats de blogs i em pregunto : De debò en poden seguir tants?
El millor es prendre-t'ho amb calma. Editar un post quan et vingui de gust fer-ho, gaudir dels
escrits dels altres ( a vegades, dedico més temps mirant altres blogs que pensant en que escriuré)
En conclusió: Passar-s'ho bé és el que importa!
Oh, sento que tot això que has escrit és com si ho digués jo. La veritat és que fa gràcia tenir com més seguidors millor, però el que tu dius es ben cert. I això d'imposar-nos actualitzar el blog regularment, per a fer-lo dinàmic és la més gran de les veritats. Porto poc sense actualitzar-lo i ja penso en el pròxim text que hauria d'escriure...
Un petó
noooooo, yo seguro que no, me agradan que me visiten, si te digo lo contrario mentiría, pero mira que llevo ya unos años con esto y seguidores tengo los justos y no me preocupa, sería como estar pendiente a la audiencias de los programas de radio y televisión, lo importante es dar bien dada las noticias y nada más.
jo, como me he enrollado.
Un saludo
Nooooo, jo segur que sé qui m'agrada llegir i sé que de vegades, massa sovint no puc tenir el temps a favor, però els qui tinc aquí al costat, sou els qui segueixo sempre que puc...i ja m'he tret la pressió del post diari...
petons!
Encantat de saludar-vos i gràcies pels vostres comentaris!!! Sempre ajuden a tirar endavant.
Fins aviat!!!
molt bona reflexió.
cadascú ha de seguir el ritme que li convingui més i amb el qual estigui còmode, sense que li representi un desgavell de l'horari ni una autopressió que no porta enlloc. Obssesisonar-se per les dades no és bo; cal fixar-se més en la qualitat, això és evident, tot iq ue aquest món blocaire és molt temptador i, almenys en el meu cas, em fascina el fet de conèixer nous blocaires
a mi m'agrada que em segueixin dona anims per seguir escribint, m'agrada perquè tothom dona la seva opinió, però no pots deixar de banda el blog perquè si et despistes la gent t'oblida , s'ha de cuidar el blog i els seguidors per igual. abraçada de Mia.
Jo la veritat és que vaig anar una mica al revés...
Vaig començar "fugint" de la pressa i la multitud del facebook.On un piló de gent ha acabat essent contacte meu i ara no m'atreveixo a explicar depèn de quines coses.(tampoc és que hi tingui tants amics però per a mi ja són molts).
Potser m'ha donat la impressió que era més relaxat fer un blog i que no el llegeixi gaire gent i així m'ho puc agafar amb més calma.
Ara ja potser em comença a fer gràcia mirar si algú més s'ha fet seguidor meu i si em comenten alguna cosa!
Però encara estic en procés d'aprendre a mooure'm en aquest cibermón!
diguis el que diguis t'he posat a la llista d'amics del blog
una abraçada
Escolta, estic d'acord amb tu. No es tracta de col·leccionar amics virtuals. Tenim dues coses en comú: la botànica i el Van Morrison.
Bé, les pel·lis del Woody és que són genials i li agraden a tothom, no?
Un plaer! Ens llegim, sense compromisos, naturalment.
:)
Escolta, estic d'acord amb tu. No es tracta de col·leccionar amics virtuals. Tenim dues coses en comú: la botànica i el Van Morrison.
Bé, les pel·lis del Woody és que són genials i li agraden a tothom, no?
Un plaer! Ens llegim, sense compromisos, naturalment.
:)
Publica un comentari a l'entrada