MICROONES

Hi ha coses a la vida que, pel fet de repetir-les sovint, perden la importància que tenen. O, si més no, les rebaixem a una quotidianitat tan absoluta que perdem de vista la transcendència que tenen.
No em refereixo a grans gestes humanes ni a exquisides discussions filosòfiques: m’estic referint –ni més ni menys- a l’habitual fet d’anar a comprar qualsevol bé de consum amb una targeta de crèdit.
Ahir tarda vaig acompanyar un amic a comprar un microones. Un simple microones (qui no en té un a casa?). Ara ja se sap: quan se t’espatlla un d’aquests (o qualsevol) artilugis, gairebé sempre surt més a compte comprar-ne un de nou que reparar-ne el vell (...) Tot sortint de la botiga el meu amic va fer la següent reflexió: “Et dónes compte? Molt possiblement una persona que visqui –posem- a Burkina Faso, mai podrà fer això que acabem de fer. Mai en sa vida veurà un microones, i menys una tarja de crèdit”.
És veritat. L’espècie humana és –de tots els animals- la que més diferències posseeix entre els seus individus. Diferències d’hàbitats, diferències d’oportunitats, diferències de riquesa, diferències de poder sobre els altres, diferències d’expectatives de vida. Diferències que, en definitiva, no fan més que afavorir uns a costa dels altres.
Pensar en aquestes coses em fa posar de mala llet. Jo em puc considerar afortunat i, per tant, no tinc cap dret a queixar-me del que tinc (o del que no puc tenir). Penso que el que està en les meves mans és col•laborar amb entitats que hi treballin, per al Tercer Món, i no oblidar mai que hi ha gent que pateix. I en el meu dia a dia mirar de no caure en excessos. De cap mena.