20 de novembre de 2008

EL PRESENT

Adjunto un text d'en Ramon Folch, publicat a El Periódico. Reflexiona sobre passat, present i futur. M'ha impactat i vull compartir-ho amb tots vosaltres. És sensacional.

El present és l'efímer trànsit entre el passat esvaït i el futur ignot. Per això l'eixamplem amb memòria i prospectiva. Vivim en un present virtualment ampliat que incorpora a l'actualitat l'abast dels nostres records i l'avenir extrapolable. Això ens permet de sobreviure amb un mínim de confort mental, perquè desbordem l'estreta dimensió de les coses realment en curs.

Integrals i derivades permeten el càlcul infinitesimal, que és la base per entendre les corbes, o sigui la realitat. La geometria de les coses orgàniques ignora la línia recta. La vida és un conjunt de ziga-zagues que l'aritmètica no explica. Calen funcions i equacions, fetes amb fraccions minúscules de rectes i quadrats, que són els elements senzills i ortodoxos que tothom entén. Els entén tothom, però no existeixen espontàniament. Per això viure, costa.

El present és una derivada, o sigui el pendent efímer d'una recta tangent, en el moment de l'observació, a la corba de la vida. És massa poc. Necessitem veure un bon tros de la funció. Necessitem recordar les immediates derivades anteriors i preveure les que immediatament vindran. Aleshores ens fem una idea de la corba en què vivim i respirem alleujats.

El llenguatge filosòfic ho explica d'una altra manera, però vol dir això mateix. Sempre passa amb els llenguatges, els quals estableixen barreres d'incomprensió entre interlocutors que parlen diferent, encara que pensin igual. El present es pot explicar de diverses maneres, però sempre és el mateix: quasi res. Per això costa d'instal·lar-s'hi. No es pot, de fet.

Societat
Necessitem un present ampliat. Més encara: necessitem el present dels altres, també. Molts presents petits fan un present igualment estret, però una mica més profund. Se'n diu societat. Amb el nostre present efímer, aprofundit amb el dels altres i eixamplat amb records i projectes, anem fent. Això també es pot expressar matemàticament, però segurament no cal.

La societat és l'ampliat present compartit. És a dir, memòria col·lectiva i projecte comú. Projecte de barri, de ciutat o de país. El projecte personal és més governable, però del tot insuficient. Comporta regir un corba sense referents espacials, no treu cap a res. Alhora, la supeditació de la corba personal al feix social de funcions coralitzades, engavanya, frustra i distorsiona. Costa trobar l'equilibri just. És una harmonització de compromisos.

Sembla complicat. És complex. Els simplismes no serveixen per a entendre-ho. Però els entén tothom, com les rectes i els quadrats. Esdevenen eslògans publicitaris o consignes de partit. Auguren presents feliços i futurs encara millors. O presents atroços i futurs espantables. Obliden que parlen de derivades instantànies. O potser no ho saben. En tot cas, pretereixen la corba, la funció que descriu la trajectòria de la vida.

Amb els nihilismes passa igual. Són la versió negativa de la mateixa interpretació frívola. Les creences religioses ho transcendentalitzen. Reconforten, però confonen encara més. Potser sí que la corba té destí, però no s'entreveu mitjançant gestos pietosos. La fe de debò deu ser una altra cosa. Ho deixaria aquí.

Tot plegat seria més fàcil si fos diferent. Però aleshores seria una altra cosa, no aquesta cosa que és la realitat. No en tenim d'altra. Ens hi hauríem d'acostumar. Trobo.

Related Posts with Thumbnails