Em rondava pel cap aquests dies sobre què podria fer un escrit al blog; d'idees en tinc algunes, però necessitava fer alguna entrada original, diferent, única i sorprenent.
S'ha escrit sobre molts de temes: personals i impersonals, de denúncia, curiositats, íntims i irreverents. S'ha vessat molta tinta (ara seria llum negra a la pantalla, no?) sobre gairebé tot el que es pot escriure, però buscant i buscant he trobat un tema encara per encetar...
Un tema al que ningú hi ha recorregut i en el qual ningú hi ha pensat. És...per dir-ho d'alguna manera...un tema estrella, actual i original.
Buffff, després de tanta presentació fins i tot a mi em costa explicar-vos-el. Bé...no li donaré més voltes i el deixaré anar, com aquell que no vol la cosa....
Esteu preparades i preparats?
Respireu fons....conteu fins a deu....tanqueu els ulls...obriu-los...mireu al vostre voltant...tant se val si esteu soles o sols o acompanyats...i ja podeu llegir:
BON ANY 2010.
Què original oi?
31 de desembre del 2009
ALGUNA COSA S'HA DE DIR...
9 de desembre del 2009
MALALTIES MINORITÀRIES
Us heu preguntat mai quines són, aquestes malalties? A quanta gent afecten? Es curen o no? Són contagioses?
Jo he remenat una mica i he trobat unes quantes dades que m'agradaria compartir amb vosaltres.
Una malaltia, per ser considerada minoritària o rara ha de complir una sèrie de paràmetres; aquests -ja us aviso- no són iguals per a tots els països del món. Per exemple la incidència: a la Unió Europea ha de ser igual o menor a 1 malalt per cada 2.000 persones; al Japó la proporció és d'1/2.500 i als Estats Units és 1/5.000. En general aquest tipus de malalties afecten entre el 6 i el 8% de la població mundial. A Catalunya hi ha unes 400.000 persones i a l'Estat Espanyol uns 3 milions de malalts.
A més d'aquesta incidència també es té en compte la cronicitat, l'escàs coneixement etiològic (les causes de la malaltia), la manca de tractament i la limitació de la qualitat de vida. La majoria d'aquestes malalties -el 80%- són d'origen genètic i estan presents durant tota la vida de la persona (malalties cròniques).
Per altra banda les malalties que en una zona poden ser minoritàries, en d'altres poden ser d'allò més comunes. Es dóna, sobretot, en malalties congènites i infeccioses.
D'aquestes afeccions rares o minoritàries se n'han descrit unes 7.000 en tot el món, la majoria molt poc conegudes.
I ara, amb totes aquestes dades a la mà la trista conclusió/constatació final: com són malalties que afecten a poca gent, ni les companyies farmacèutiques ni els centres d'investigació no tenen massa interès en investigar-les, ja que difícilment recuperaran la inversió efectuada. Els pocs medicaments que surten al mercat per a aquestes malalties són anomenats medicaments orfes. Ara per ara la solució passa per la investigació genètica.
Llistat de malalties minoritàries: http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/dir2090/llistrepier.pdf
29 de novembre del 2009
ELS PERFUMS I EL FRANCÈS
Ara que s'acosten les festes pagano-consumistes del Nadal sembla que ens haguem de perfumar molt més que la resta de l'any. Si més no, aquesta és la conclusió a la que arribes després de veure mitja hora seguida d'anuncis a la "caixa tonta".15 de novembre del 2009
PREMIS IG NOBEL
Aquests premis guardonen investigacions que provoquen el riure, però que tenen un enfoc totalment científic i seriós. Es valora, sobretot, el caire inusual i imaginatiu en els camps de la ciència, la medicina i la tecnologia.
Per fer-vos una idea us descric els premis que s'han entregat aquest any 2009:
Veterinària: Catherine Douglas i Peter Rowlinson de la Newcastle University, Newcastle-Upon-Tyne, UK, per demostrar que les vaques a les que els seus amos han posat nom, donen més llet que les que no tenen nom.
Química: Javier Morales, Miguel Apátiga i Víctor M. Castaño de la Universidad Nacional Autónoma de Mèxic, per crear diamants a partir de tequila.
Medicina: Donald L. Unger, de Thousand Oaks, California, per investigar una possible causa d'artritis en els dits, fent-se cruixir els dits de la mà esquerra -i mai els de la dreta- durant seixanta anys.
Literatura: a la Policia d'Irlanda per escriure i presentar més de 50 multes al conductor amb més infraccions del país -Prawo Jazdy- que en polac significa "carnet de conduir".
Salut pública: Elena N. Bodnar, Raphael C. Lee, i Sandra Marijan de Chicago, per inventar uns sostenidors que, en cas d'emergència, poden convertir-se en un parell de màscares de gas.
Aquí teniu l'enllaç on trobareu els premis de tots els anys. Val la pena mirar-se'ls!!!
No sé si us interessa massa la ciència, però en tot cas, davant d'això, és impossible quedar-se indiferent!!!
Si teniu alguna idea igual us hi podeu presentar...
9 de novembre del 2009
HUMBERTO RIVAS
Nascut a Buenos Aires l'any 1937, es va instal·lar a Barcelona el 1976 fugint de la ferotge dictadura argentina. Inicialment es va dedicar a la fotografia publicitària per, més endavant, passar al retrat i al paisatge; aquest últim sempre mancat de persones.
D'aquestes disciplines en la que més destaca és en el retrat. A través d'ell intenta captar les qualitats interiors dels retratats.
Domina com ningú el blanc i negre analògic.
Us deixo unes quantes obres d'aquest magnífic artista.
24 d’octubre del 2009
REMEIS CASOLANS PER CURAR-HO TOT (O QUASI).
Tallar un patata en rodanxes i mullar-les amb vi. Col•locar-les en les temples embolicades en un drap.
Posar-se una llesca de pa torrat a la planta de cada peu, sucada amb vinagre. Embolicar-se els peus amb un drap de cotó o bena.
Barrejar cinc cullerades de mató amb unes gotes de vinagre i afegir llet fins que es formi una pasta no molt espessa. Mullar uns draps de lli o cotó amb la pasta i aplicar les compreses al voltant dels panxells. Cobrir amb una bufanda de llana i canviar-les cada cop que s’escalfin.
Per a les panses a la boca: Aplicar unes gotetes d'orina pròpia amb un cotó. Efectiu quasi immediatament.
Per a les picades: Aplicar al lloc on t’han picat llimona, aloe vera o vinagre. Si posem llimona no ens pot tocar el sol, doncs ens cremaríem.
Per a les morenes: Portar una castanya borda a la butxaca.
Partir un tomàquet madur per la meitat i aplicar-lo amb pressió contra l’esfínter anal. Per això, podem seure a sobre o bé estirar-nos amb el tomàquet aplicat amb una gasa.
Per a les berrugues: Aplicar-se el suc que surt de les garrofes verdes.
Pel mal de cap: Agafar un cogombre i tallar-lo en trossos. Després, cal posar-lo sobre el front i els canells i mantenir-lo mentre estem estirats.
Per a la tos: Tallar una ceba per la meitat i col•locar-la a sota del llit, mentre es dorm.
Per a les ulleres sota els ulls: Es fa una barreja amb julivert i una aspirina en un morter i s’aixafa tot ben aixafat. Amb la barreja resultant i unes gases fem uns embolcalls que ficarem sota els ulls on surten les ulleres. Agafarem bé a la pell amb esparadrap i ho deixarem posat tota la nit.
Per al mal d’ossos: Fer una sopa “mal feta” de pa torrat xopat amb vinagre i embenat en el lloc del mal.
Per treure el singlot: Tancar els ulls i amb els dits polze i índex pressionar suaument les parpelles i mantenir la respiració uns segons. El singlot desapareixerà com per art de màgia.
9 d’octubre del 2009
MENTIDERS!!!!!!!!!!!!!!
Quan s'és infant no és gaire difícil (aparentment), però la cosa es complica amb el pas dels anys: ens anem tornant –vulguem o no- mentiders de mena.
Que si ara una mentida pietosa, que si ara una sense importància, que si una altra per guardar les aparences...
Un cop vaig llegir que cadascú de nosaltres diem, de mitjana, unes 20 mentides diàries. Tipus: "m'alegro de veure't!", "arribo tard perquè el tràfic està impossible", "avui tinc un mal de cap...", "què bo que està aquest menjar!", així com d'altres de més grosses i transcendents.
Altres mentides molt en boga són les relacionades amb el ciberespai i Internet: per exemple, quan posem el nostre perfil en un blog, o quan ens relacionem amb altres internautes en les xarxes socials; igualment quan ens posem un pseudònim per nom, quan diem la nostra edat, gustos, condició física, etc. En aquestes circumstàncies es fa molt difícil saber si l'altra persona és del tot sincera o no; podem vendre la imatge nostra que més ens agradi, totalment distorsionada si volem, i la resta de navegants internàutics -que no ens coneix- se l'ha de creure per força.
És possible viure sense dir mentides? N'heu dit últimament? Quina és la més sonada que recordeu?
Jo, una que em fa gràcia recordar és de quan era petit: deuria tenir uns 10 anys, em feia pànic la piscina i, és clar, no sabia nedar. A l'escola en teníem, de piscina, i un cop a la setmana hi anàvem una hora. M'havia inventat deu mil excuses per no anar-hi i un dia vaig agafar una targeta de visita del meu pare i vaig escriure al darrera (amb una lletra que us podeu imaginar) que no podia banyar-me ja que tenia la grip. Em sembla que el professor encara riu ara i, com us podeu imaginar, vaig acabar dins l'aigua!!!
20 de setembre del 2009
ÉS JUST?
Els que em coneixen bé saben que no sóc un gran seguidor d'esdeveniments esportius. No us diré que no hagi vist mai un partit de futbol, però em mantinc bastant al marge. Tot i això hi ha notícies que no passen desapercebudes, com poden ser les relacionades amb el que cobren els jugadors més mediàtics del futbol mundial.
Avui llegia que al senyor Messi (del Barça, per més senyes) li han renovat el contracte i que, a partir d'ara, cobrarà la mòdica quantitat de 10 milions d'euros l'any, més les primes que caiguin.
No me n'he pogut estar d'agafar la calculadora i fer quatre números, i de l'espant que m'ha agafat encara me n'estic recuperant.
Us ho explico. Dividint 10 milions entre 12 mesos que té l'any li surt a aquest senyor un sou de 833.333 euros al mes!!!
Ho he volgut comparar amb el meu sou, i jo hauria de treballar uns 50 anys per cobrar el que ell en un mes!!! O sigui, que en tota la meva p... vida no arribaré a guanyar el que aquest senyor en 30 dies!!!
12 de setembre del 2009
DALÍ-GALA vs. GALA-DALÍ
Dalí sempre m'ha sorprès. Sempre hi descobreixo alguna faceta nova, algun esdeveniment sorprenent.
Fa uns dies vaig tornar a visitar el seu museu, a Figueres, i en sortir vaig decidir escriure sobre ell. S'ho mereix.
Al voltant d'aquesta mena de personatges se n'expliquen moltes, d'històries, anècdotes i curiositats i ara us en vull fer cinc cèntims d'alguna que m'ha sorprès.
Al poc temps de casar-se amb la Gala, en Dalí li va prometre que algun dia li compraria un castell, tot i no tenir cap intenció de fer-ho. Però al cap dels anys –ella no se n'havia oblidat, d'aquella promesa- l'hi reclama. La cosa està entre els castells de Foixà, el d'Empordà i el de Púbol; sent, finalment, aquest últim el triat. Corre l'any 1969.
Donat el mal estat del castell, aquest és sotmès a una profunda restauració: tot l'exterior es manté fidedigne a l'original i l'interior és decorat, totalment, per Salvador Dalí. I una part del castell és transformada en una cripta on han de ser enterrats Dalí i Gala.
Gala viu al castell i allí rep innumerables visites, entre elles les del seu marit Dalí i les dels seus amants (que en tenia alguns, amb el consentiment del pintor). La condició que havien pactat és que al castell només hi podia anar qui havia estat prèviament convidat per Gala, inclòs el seu marit.
I tornant a la cripta, dir que en ella s'hi troben les tombes del matrimoni, totes dues unides. Dalí havia imaginat que, en reposar-hi tots dos, volia que els enterressin donant-se la mà. Units fins a l'eternitat.
El final d'aquesta història és que Gala està enterrada (incinerada) al castell –va morir l'any 1982 a Portlligat i va ser portada a Púbol en el seu Cadillac- i Dalí, per voluntat pròpia, al Teatre-Museu de Figueres.
13 d’agost del 2009
ESPÈCIES INVASORES
D'un temps a aquesta part és freqüent sentir parlar de que tal o qual espècie d'animal o planta està proliferant més del compte. Espècies que fa un temps eren desconegudes per nosaltres ara ens poden ser "familiars".
I el problema no és que vinguin de fora, el problema és que poden desplaçar i fins i tot fer desaparèixer algunes de les espècies que habitaven aquí i que estaven perfectament adaptades, competint amb elles per l'hàbitat i el menjar.
Aquest escrit se'm va ocórrer ahir al matí, llegint al diari que una nova espècie de cargol envaeix els camps d'arròs del Delta de l'Ebre. I els arrasa.
L'individu en qüestió és l'anomenat cargol poma (Pomacea canaliculata): un cargol de fins a 15 cm de llarg i que posa els seus ous en els brots tendres de l'arròs. Es veu que s'està expandint a gran velocitat per les sèquies i canals i que, quan broti l'arròs, pot devastar el conreu.
Altres plantes i animals considerats invasors que he trobat són aquests:
• Herba de la Pampa o Plomall (prové de Sudamèrica).
• Falsa acàcia (prové d'Amèrica del Nord).
• Ailant (prové d'Àsia).
• Mosquit tigre (sudest d'Àsia).
• Musclo zebra (mars Negre i Caspi).
• Cranc vermell americà (Amèrica del Nord).
• Tortuga de Florida (Amèrica del Nord).
• Visó americà (Amèrica del Nord).
• Silur (conca del Danubi).
• Perca del Nil ( Àfrica).
En coneixeu d'altres?
I ja per acabar, dues consideracions per pensar-hi.
Primera: al segle V els romans van portar de l'Àsia el castanyer (Castanea sativa). Qui sap si en el seu moment va ser una espècie invasora, però és innegable que avui en dia és considerat "un més de la família": com si hagués estat entre nosaltres tota la vida, i amb un pes important en les nostres tradicions populars més arrelades.
Segona: pot ser considerat l'home (Homo sapiens) una espècie invasora? En tot cas, invasora d'on? I autòctona d'on?
8 d’agost del 2009
ANORÈXIA SEXUAL
Heu sentit mai parlar de l'anorèxia sexual? Es veu que es tracta d'una disfunció cada cop més estesa entre la població occidental.
Així com la persona anorèxica rebutja el menjar, la persona amb anorèxia sexual rebutja tota manifestació sexual. No es tracta d'una disminució del desig o una pèrdua temporal del mateix per motius emocionals: és un odi frontal i manifest a tot allò relacionat amb el sexe. La persona s'odia a si mateixa pel fet de ser sexual, i odia a qualsevol que se l'insinuï en aquest sentit.
L'origen d'aquesta malaltia pot ser una experiència viscuda de rebuig o abús sexual.
És curiós pensar en com les anorèxies -la del menjar i la sexual- afecten directament a la supervivència: la primera a la supervivència individual i la segona a la perpetuació de l'espècie. Deixant de banda el suïcidi és, potser, la malaltia més autodestructiva que em ve al cap.
I per acabar i fer-vos riure una estona, aquí us deixo aquest acudit. M'ha agradat!
20 de juliol del 2009
MARROC (IMPACTES)
Tenia pendent escriure alguna cosa sobre les "curiositats" amb les que em vaig ensopegar al Marroc. N'hi ha de diverses classes i jo he fet una mena de classificació "sui generis".
DENTISTES
És habitual anar caminant per Marràqueix i trobar-te una botiga on hi vénen dentadures postisses.
A mi, personalment, se'm fa difícil imaginar-me com se't pot adaptar bé una dentadura bo i feta; quan normalment és una cosa que es fa a mida i no admet gaires variacions.
Veient l'aparador fa venir com angúnia, no?
SALA DE PREGÀRIA
Aquest rètol el vaig veure a l'estació de trens de Marràqueix: quan arribes a aquest punt pots triar entre anar a orinar o anar a pregar. Tot i que també pots anar al lavabo i després a pregar... perquè no se t'hagi escapat el tren.
AQUÍ ES REUTILITZA
Als marroquins no els hem de donar lliçons de reciclatge: ho practiquen d'una manera imaginativa.
A que mai se us hagués ocorregut fer servir el televisor vell –ara que ve la TDT- per fer un mur? Doncs ells ja fa temps que ho fan: i no us penseu que es tracta d'una exposició d'algun artista avantguardista...
RESANT AL CARRER
Si no has pogut resar a l'estació i t'agafen ganes de fer-ho al carrer, busca't alguns companys d'oració i no et tallis! L'oració pública té lloc 5 cops al dia: el muetzí puja al minaret i des d'allà crida al creients a l'oració.
A les dones no els hi és permès pregar amb els homes....si algú m'explica el perquè estaré encantat de saber-ho.
TRADICIÓ vs INNOVACIÓ
Una de les imatges que em va sobtar va ser aquest contrast entre la tradició (cases fetes de fang) i la modernitat (antenes parabòliques). I el més curiós és que en molts d'aquests pobles de muntanya, tot just els estaven instal·lant l'electricitat.
Puc entendre que en aquestes zones tan deprimides el veure la tele pot ser dels pocs al·licients que tenen, no?
CAOS
Passejant per la medina de Marràqueix podem trobar tota mena de comerços i tallers dedicats a les activitats més diverses. Normalment estan agrupats per gremis, de tal manera que camines per carrers de pelleters, ferrers, ceramistes, brocanters, joiers, sabaters... La primera sorpresa amb la que et trobes és que el trànsit rodat –en carrers tan estrets- té total preferència: la majoria són motos que passen a tota velocitat per entre els vianants, o carros carregats a més no poder, estirats per mules. O t'apartes o t'aparten.
I què dir de les "botigues" o tallers atapeïts fins a l'impossible amb el gènere o la mercaderia pertinent: ferros, sabates, fruites, pells...
Com a mostra la foto:
7 de juliol del 2009
US TROBAVA A FALTAR
Avui feia cinc dies des de l'última connexió amb totes i tots vosaltres. L'últim moment va ser dijous passat, just abans de que un llamp caigués a sobre de casa meva.
Va petar molt fort. Un soroll sec i contundent. Implacable.
De resultes de l'impacte (elèctric) van quedar fora de joc la pantalla de l'ordinador, la connexió a internet, el televisor, el telèfon, una estació meteorològica i gairebé la casa sencera.
De cop i volta em vaig sentir com aïllat del món exterior i, tot i que em quedava la ràdio, no era el mateix...
Ara, mica en mica, va tornant la "normalitat" i les connexions es reprenen.
Us he de confessar que us he trobat a faltar. De debò.
17 de juny del 2009
MARROC
Ja torno a estar per aquestes contrades, després d'uns dies de desconnexió del món occidental. Han estat 9 dies de viatge pel Marroc, com alguns/nes de vosaltres ja sabeu.
Tenia moltíssimes ganes de fer aquest viatge, i moltíssimes ganes de pujar a la muntanya més alta de l'Atlas i del Marroc: el Toubkal, de 4.167 m.
Mai havia estat a aquesta alçada i sentia curiositat, com un pessigolleig que m'estirava cap allà.
No sé si heu estat mai, però el Marroc, i en concret Marrakech, són fascinants: la manera de viure del poblets petits de muntanya, els contrastos de la terra eixuta i l'aigua abundant, la plaça Djemà-el-Fna...
Tan sols per aquesta gran plaça ja val la pena anar-hi: és un espectacle continu, plena de sorpreses, d'excessos i de vida.
A més de tot això hem pogut caminar per aquelles muntanyes durant tres dies, dormint en pobles minúsculs i acompanyats d'un guia marroquí que ens feia d'intèrpret (la gran majoria només parlava àrab o berber), i que ens ha permès saber més d'aquella gent i de la seva manera de viure. Crec que això és, realment, l'interessant de debò de visitar un país, no tan sols visitar monuments o pujar muntanyes.
Sobta que tan a prop hi hagi gent que viu tan diferent...
PLAÇA DJEMÀ-EL-FNA BUIDA PEL MATÍ
PARADA DE FRUITS SECS
XIRINGUITOS DE MENJAR
FENT CUA PER MENJAR
MASSÍS DEL TOUBKAL
PIC DEL TOUBKAL
30 de maig del 2009
MEDICINA DEL COR ÚNIC
Ahir al vespre vaig assistir a una xerrada ben particular, "convidat" per una coneguda a la qual no li retiraré l'amistat.
De fet, gairebé va ser una conferència, o un monòleg, impartida pel gurú Roy Littlesun: 73 anys, agricultor, mestre, guia i sanador.
Va parlar de temes interessants, com poden ser la pau mundial, l'alimentació saludable que hauríem de practicar, com hauríem de canviar aquest món corromput, la salut...
Va incidir en que si volem canviar el món, primer hem de canviar nosaltres interiorment, com a primer pas. I el món s'ha de canviar perquè el sistema vigent és del tot insostenible-inviable-corrupte-...
Tota la seva "filosofia" –diguem-ne- gira al voltant de la Medicina del Cor Únic i de la Dansa del Cor Únic. Conceptes que, en aquests moments, no em veig en cor d'explicar-vos i per això us convido a entrar en aquesta web, per si voleu aprofundir sobre el tema:
http://209.85.229.132/translate_c?hl=en&langpair=en|ca&u=http://www.shaketheanthill.net/&rurl=translate.google.com&client=tmpg&usg=ALkJrhgvpnoOy1xU2BMld0nTsWnkURyfeA
Com a resum de les idees que se'm van quedar podria dir-vos:
• L'alimentació que la gran majoria de nosaltres practiquem és merda: ens provoca malalties, ens embruta, afavoreix sistemes de producció aberrants i insostenibles... L'alimentació autèntica s'hauria de basar en els cereals integrals. De cultiu ecològic, naturalment.
• No serveix de res reciclar plàstic i paper: la producció d'aquests dos materials segueix augmentant dia rera dia. El plàstic que reciclem no serveix per tornar a fer més bosses o envasos. No es torna a integrar dins el cicle.
• Tots el missatges que ens arriben tipus "heu de consumir molt de calci, que va bé per als ossos", "la fruita porta moltes vitamines: menja'n!", "el fluor és bo per a les dents"... són falsos o estan manipulats. Tota la informació científica o mèdica, que tant a l'abast tenim tots actualment, és una gran mentida.
• No hi ha cap medicament (dels que podem comprar en farmàcies) que sigui bo per al cos. Els antibiòtics, en concret, són "anti-vida" i, per tant, són nefastos.
Tot aquest discurs anava acompanyat de referències constants al CREADOR, o sigui, el Deu que ens va parir a tots nosaltres. A mida que l'anava escoltant pensava que què hi feia jo allà: envoltat de gent baixada de les muntanyes o neorurals o hippies o digueu-lis com vulgueu (i no tinc res en contra d'ells, que consti). Era una secta? Es tractava de captar "clients"?
Va acabar tot i tots ens vàrem posar a ballar la Dansa del Cor Únic. Impressionant!!!
I com a "remate", el gurú va passar una bossa en la que cadascú hi posava "la voluntat" i va informar que el cap de setmana hi havia unes jornades intensives. Al mòdic preu de 30 eurus per càpita i dia, més 20 per la casa i el menjar.
Vaig marxar corrents de la sala i hores d'ara encara corro.
21 de maig del 2009
TIC TAC
Juntament amb la blocaire Gaia he creat un blog de rellotges del món. Volem donar-vos a conèixer tota mena de rellotges que ens puguem trobar als espais públics (carrers, estacions, mercats, escoles...).
Per fer créixer aquest blog necessitem la vostra col•laboració: envieu-nos fotografies de rellotges, i si pot ser amb el lloc on pertanyen millor.
Per anar al blog cliqueu aquí TIC TAC
I si voleu fer aportacions les podeu enviar a:
tictacmon@gmail.com
gerardpujoli@gmail.com
elfa.mo10@gmail.com
