GINKGO

DESPEDIDA ORIGINAL

2011-10-12T11:19:00.000+02:00

Fa uns mesos varen obrir una botiga anomenada "The Cie Skateboard" a Olot; dedicada -com el seu nom indica- al món del "skate". Imagino que, com tot negoci que comença, tenien molt bones expectatives de vendre, però la realitat ha estat una altra i han hagut de tancar en poc temps. Llàstima.

A mi aquest esport no m'entusiasma però sempre fa pena quan veus que la gent obre negocis i al poc temps han de tancar portes.

El que he trobat més original ha estat la manera de "despedir-se" de la seva clientela potencial; han penjat a la porta el següent rètol:

Entenc que tracten als garrotxins de provincians i xenòfobs. Potser no hi ha per tant, no?

INDIGNAT

2011-08-02T22:49:00.001+02:00

Com a indignat que em considero; tot i que de vegades "indignat de sofà", com diu la cançó, vull penjar aquest vídeo gravat durant la marxa a Madrid dels indignats de tot l'estat.
La cançó la trobo deliciosa i aquí us la deixo:

SANT JORDI

2011-04-23T15:41:00.003+02:00

Aquí teniu els vostres regals de Sant Jordi.

Aquest poema i rosa van per la Nadeia:

De roses una inundació,
porta l'aire perfum.
Mentre les muses trapelles
em xiuxiuegen, a cau d'orella,
poemes i cançons.

I aquests altres per la Emily:

Sóc un cavaller de ferro,

de ferro,
coure i llautó,
però tinc el cor de nata,
de nata, mel i cotó,
i avui et porto una rosa,
una rosa
i un petó!
Muac !

Desitjo que, tot i el retràs, us hagin agradat!!!!!

PISTES DE SANT JORDI (2)

2011-04-20T18:31:00.000+02:00

Una de les "receptores" del poema i la rosa va començar el seu blog el mes de gener de 2007 amb un post titulat "Bernardo y yo", l'altra l'agost de 2010 amb el post "Bentornada".

PISTES DE SANT JORDI (1)

2011-04-20T16:11:00.001+02:00

Dues dones: una de signe peixos i l'altra de signe taure, seran les que rebran la rosa i el poema de la meva mà.
Una escriu en català i l'altra en castellà, en dos blogs molt diferents entre ells......

CONSUMEIX!!!!

2010-12-08T13:36:00.001+01:00

Ahir va passar....sense previ avís, sense esperar-ho. Ja me n'havia oblidat però el temps passa depressa (Miquel Martí i Pol) i ja no vaig poder fer res per evitar-ho.

Maleïts!!!!!!!

Quan arriben aquestes dates, de sobte i no sé perquè, comença a sonar música pels carrers. I no una música qualsevulla. Als carrers del centre de la ciutat -com per art de màgia- comences a veure milers d'altaveus que no paren de fer sonar (vomitar) música nadalenca: una darrera l'altra, sense compassió, van sonant les nadales corresponents. Any rere any. Sempre les mateixes.

Quin mal hem fet per haver de patir aquesta tortura? Què pretenen, els que això decideixen, amb aquesta iniciativa?
Potser pensen que la música amansa les feres i tots ens tornarem més bons minyons, més bondadosos i caritatius?
Deixarem les disputes familiars per passat festes? Ens oblidarem dels conflictes armats? De la gent que es mor de gana? De les desgràcies que dia rere dia pateixen molts pobles de la Terra?

Em fa molta ràbia que m'imposin res i trobo que això és una imposició en majúscules. I a més una imposició interessada i consumista: la gent associa -associem- cada cop més, Nadal amb regals, amb àpats abundosos en aglomeracions de gent i compres compulsives d'última hora.... En gastar, sovint, en regals innecessaris i en menjar excessiu.

Porto una colla d'anys intentant eborrar-me d'aquest club, però no t'ho posen fàcil: és fàcil entrar però difícil sortir-ne. Només m'agrada el Nadal per les vacances que puc fer. I prou.
Els regals a qui estimo m'agrada fer-los quan em ve de gust; les trobades amb la família ja les faig durant la resta de l'any i del tema religiós (no oblidem que és l'origen d'aquestes festes) qui se'n recorda, fora d'anar a veure algun pessebre vivent o alguna mostra de pessebres?

I tot aquest rotllo perquè? Perque reivindico, per respecte als que no volem celebrar-ho, que treguin la música del carrer i els llums nadalencs. A més, això suposaria gastar molta menys electricitat. Que no estem per excessos!!!

ALTA GARROTXA

2010-10-01T23:59:00.001+02:00

Us adjunto un vídeo, on surten els meus companys de feina, realitzant tasques de recuperació de pastures a l'Alta Garrotxa. Feina interessant i necessària.

Recuperació Espais Oberts Alta Garrotxa - Principi from Zeba Produccions on Vimeo.

VACANCES MENTALS

2010-07-08T23:34:00.001+02:00

En la línia d'altres blogs puc dir que estic de vacances, també. Tot i que no laborals, sinó mentals.

Entre la calor ambiental i la generada pel maleït ordinador, costa trobar una línia d'inspiració prou interessant per a la resta de lectores i lectors del teu blog. Sóc conscient que aquest mateix escrit no val gaire res: ni fa riure, ni és interessant, ni aprofundeix sobre cap tema, ni dóna a conèixer res que no sapigueu.

Tot aquest reguitzell de paraules per dir-vos que no estic inspirat, però que tinc la moral molt alta i tard o d'hora tornareu a saber de mi.

Bon estiu i bones vacances a qui les feu!!!!

P.D. La imatge tampoc té cap pretensió. No hi busqueu lligam.

INDESITJABLES

2010-06-10T23:25:00.002+02:00

Si hi ha un terme que està de moda és el de "biodiversitat". Tothom s'omple la boca amb que s'ha de mantenir la biodiversitat, que la pèrdua de la mateixa seria -és- un desastre irreversible per al Planeta Terra. Jo no estic ni a favor ni en contra, sinó tot el contrari. M'explico.

A vosaltres no sé, però a mi hi ha una sèrie de "bitxos" que m'emprenyen d'allò més, gairebé podria dir que em fan la vida impossible i que em fan fàstic. Ara cauré en la vulgaritat de dir que són bèsties "que no serveixen per a res".
Per anar concretant i no allargar-me massa voldria fer una enumeració no exhaustiva dels mateixos (s'admeten incorporacions i eliminacions de la vostra part, val?). Formen part d'aquests "indesitjables": mosques, mosquits, polls (els del cap), paneroles, tènies, paparres, puces....

Creieu que la desaparició d'alguns d'aquests "energúmens" afectaria a la cadena tròfica? Hi ha algun animal que s'alimenti exclusivament d'algun dels anteriors? Jo no en sé cap, però si es donés el cas el retirem de la "llista negra" i llestos!!!

Tinc la convicció de que existeixen tan sols per tocar els dallonses a la resta d'animals!!! I per completar aquest escrit-rabieta adjunto algunes fotografies dels bitxos en qüestió.

Què en penseu del tema?

Poll (Pediculus humanus capitis)

Cap infestat de llémenes.

Puça (Pulex irritans)

Cap infestat de puces.

Mosca comuna (Fannia canicularis)

Mosquit (Aedes aegypti)

Paparra (Ixodes ricinus)

Paparra xuclant sang.

Tènia (Taenia solium)

Panerola (Periplaneta americana)

DIA DEL BLOGAIRE EN CRISI 2010

2010-05-31T20:17:00.001+02:00

M'afegeixo a aquesta gran iniciativa, donat que em sento plenament identificat amb ella. De crisi n'hi ha de moltes menes i podríem afirmar que les crisis creatives són, de ben segur, de les menys perilloses que existeixen (a no ser que t'hi vagi el salari...).

Jo abans m'amoïnava quan passaven els dies i no em venia aquella esperada inspiració, però ara he deixat de fer-ho: era totalment improductiu, nociu i perillós per a la salut mental d'un mateix.

Prefereixo esperar a tenir alguna bona idea (que potser només ho sigui per a mi) per escriure alguna cosa. I com les anades i vingudes de la ment són imprevisibles: vés a saber quan m'hi tornareu a llegir.

Jo, però, asseguro que us vaig llegint a tots aquells que considero "del meu cercle", i en alguns fins i tot hi deixo comentaris...

Si voleu conèixer l'origen i principi d'aquesta iniciativa cliqueu aquí.

Apa, fins no sé quan!!!!

ELS ALTRES SANTS

2010-04-23T22:43:00.001+02:00

Com és ben sabut i s'ha repetit fins a la sacietat, avui celebrem la diada de Sant Jordi, patró de Catalunya com moltes i molts de vosaltres deveu saber.

Aquest post vol ser un homenatge a tota una sèrie de gent anònima que avui també celebra el seu sant, però del qual ningú en parla. Crec que s'ho mereixen i, tot i que ja sigui tard, no ens n'estem de felicitar-los abans de les dotze de la nit.

La llista dels "sants oblidats" és aquesta:

Sant Adalbert de Praga.
Sant Aquiles (el del taló que porta el seu nom).
Sant Etelredo.
Sant Ibar (sembla el nom d'uns mobles de l'IKEA)
Sant Màrolo de Milà.
Beat Egidio d'Assís.
Beata Helena Valentini d'Udine.
Sant Eulogi.
Sant Gerard de Toul.
Beata Maria Gabriela Sagheddu.
Beata Teresa Maria de la Creu Menetti.

Suposo que en deuen haver més, però he posat els més comuns...
Felicitats a totes i tots!!!!

TDT

2010-03-30T22:59:00.000+02:00

Després de mesos i mesos de parlar-ne, ha arribat el gran moment de l'apagada analògica definitiva. Us he de confessar que estava amb un ai al cor: i si la tan cacarejada apagada ens deixa a tots a les fosques?

No les tenia totes però ara ja m'he convençut de la gran millora que la TDT ens portarà a les nostres tristes i miserables vides. Per fi puc veure 35 canals, en una grandíssima definició i tenir informació detallada del que falta per acabar un programa o una determinada pel·lícula.

Encara no sé com he pogut viure tants anys sense la TDT!!!

La veritat, tot i tenir tants canals a l'abast, segueixo veient els dos o tres de sempre. I l'alta definició, què voleu que us digui: potser perquè porto ulleres, però jo ho veig tot igual que abans. La tele deu seguir tenint aquelles famoses "625 líneas", no?

Un altre inconvenient important és quin canal assignar a cada cadena: les sis primeres estan clares, però el conflicte comença a partir d'aquest número; abans jo tenia el "Canal 33" al número 4, però ara entra en conflicte amb la cadena "Cuatro"; tinc l'opció de posar el "Canal 33" al número 33, però em sembla que no es mereix estar tan enrera, tan lluny en la distància del comandament. I el "3/24", on el poso? Ja tenim muntat un conflicte de preferències i prioritats!!! Quin merder!!!

Abans era fàcil recordar a quin canal estava cada cadena, però ara si recordes els sis o set primers ja és tot un rècord. Per a trobar la resta només et queda la prova de l'assaig i error.

Ah, i un altre inconvenient afegit: la complicació del comandament a distància. Jo, quan en veig un, se'm posen els pèls de punta. Tants de botons, tants colors i tantes paraules que no entenc!!! Tothom fa cursos d'informàtica, però a ningú se li ha ocorregut organitzar-ne un de "Comandaments a distància. Usos i possibilitats".

Digueu-me ignorant, tonto o curt de mires, però encara he de trobar el veritable sentit a la TDT i a tot el que l'envolta. Només un bon negoci per als venedors de teles i de descodificadors.

Sou de les que/dels que us baralleu amb el comandament i la tele? La TDT ha canviat les vostres vides? Heu descobert cadenes que han esdevingut del tot imprescindibles per al vostre creixement personal?

EN CINEMA HOSTIL

2010-03-15T18:22:00.002+01:00

L'altre dia vaig decidir anar a veure "En tierra hostil", guanyadora de 6 Òscars; entre ells al de la millor pel·lícula. Aquesta nominació sempre eleva el grau d'expectativa d'allò que vas a veure. Sempre esperes sortir sorprès i satisfet del cinema, dient que és la pel·lícula més bona que mai has vist.

Jo quasi sempre caic de peus a la galleda, m'oblido de que els Òscar no són els únics -ni els més fiables- premis cinematogràfics i acabo sortint decebut.

Dels 131 minuts que dura la pel·lícula em vaig passar uns 100 esperant que passés alguna cosa interessant: res. Era com estar veient un videojoc de guerra d'última generació (i mira que les pel·lícules de guerra no m'agraden!!! Ni els videojocs!!!).

Sí que he de reconèixer que està ben ambientada i impecablement rodada, però se'm va fer llarga i lenta. I la reflexió final -just quan el protagonista no està a la guerra- és l'únic tros que se salva. Tot i així justet, justet. Els americans sempre tan bons i la resta tan i tan dolents!!! És que no s'aguanta.

Els que la veieu ja em direu què us ha semblat, val?

Avisades i avisats esteu...

SEBASTIAO SALGADO

2010-02-21T12:17:00.000+01:00

Sebastiao Salgado neix al Brasil l'any 1944. La seva vocació inicial és l'Economia, en la qual es doctora a París l'any 1971.
A partir de 1973, i gràcies al seu treball en una ONG (International Coffee Organization) viatja vàries vegades a l'Àfrica i comença la seva carrera com a fotògraf.
A través del seu treball vol denunciar la precarietat laboral de les persones i fer visibles els que treballen i viuen a l'ombra de la societat.
A les seves imatges no els hi calen comentaris...

I TU, A QUINA SECTA PERTANYS?

2010-01-14T20:04:00.001+01:00

Des del punt de vista sociològic una secta és un grup de persones amb afinitats comunes; aquestes poden ser d’ordre religiós, polític, cultural, esotèric...
Fins aquí res a dir. Segur que cadascú de nosaltres pertany a alguna secta, oi?
La cosa canvia quan al terme se li dóna un gir pejoratiu: ja ningú reconeix o admet pertànyer a alguna d’elles.

S’han donat casos en que tota una societat és membre d’una secta: l’Alemanya de Hitler, la Itàlia de Mussolini, l’España franquista i alguns països islàmics. En aquests casos els seus líders utilitzen o han utilitzat un missatge paranoic en societats fracassades i humiliades.
Per si no ho sabíeu, només a Catalunya hi ha unes 88 sectes amb 53.000 adeptes (0.88 % de la població), de les qual 16 són considerades perilloses. I és que en aquest tema també hi ha graus.

Perillosa si “només” tens problemes d’adaptació social i se’t coarta la teva llibertat, i destructiva si exerceixen control mental sobre tu i et suprimeixen la teva personalitat.
Actualment s’anomenen secta a les que, com a mínim, són perilloses. En algunes d’elles poden donar-se el rentat de cervell, el control mental, l’explotació humana i sexual, l’esclavitud i d’altres formes d’abusos.

Pel que fa a les “temàtiques”, les que tenen més adeptes són les de caire esotèric, seguides per les religioses, les satàniques, les filosòfiques...

Un cas curiós és el de l’Església de la Cienciologia: rebatejada per la premsa com “la secta de Hollywood”, s’endú la palma a l’hora de “fitxar” estrelles i famosos. Gent com Tom Cruise, Nicole Kidman, Chick Corea, Patrick Swayze, Brad Pitt i John Travolta són alguns dels que estan o hi han estat en aquesta secta.

Vosaltres us considereu membres d’alguna secta, perillosa o no? Penseu que s'haurien de prohibir totes elles? O que cadascú faci el que li doni la gana?

En aquest enllaç trobareu més informació, així com una llista de les sectes que operen a l’estat espanyol.

ALGUNA COSA S'HA DE DIR...

2009-12-31T17:32:00.000+01:00

Em rondava pel cap aquests dies sobre què podria fer un escrit al blog; d'idees en tinc algunes, però necessitava fer alguna entrada original, diferent, única i sorprenent.
S'ha escrit sobre molts de temes: personals i impersonals, de denúncia, curiositats, íntims i irreverents. S'ha vessat molta tinta (ara seria llum negra a la pantalla, no?) sobre gairebé tot el que es pot escriure, però buscant i buscant he trobat un tema encara per encetar...
Un tema al que ningú hi ha recorregut i en el qual ningú hi ha pensat. És...per dir-ho d'alguna manera...un tema estrella, actual i original.
Buffff, després de tanta presentació fins i tot a mi em costa explicar-vos-el. Bé...no li donaré més voltes i el deixaré anar, com aquell que no vol la cosa....
Esteu preparades i preparats?
Respireu fons....conteu fins a deu....tanqueu els ulls...obriu-los...mireu al vostre voltant...tant se val si esteu soles o sols o acompanyats...i ja podeu llegir:
BON ANY 2010.
Què original oi?

MALALTIES MINORITÀRIES

2009-12-09T23:49:00.003+01:00

Aquest proper diumenge 13 de desembre, a TV3 es podrà veure un nou programa de la Marató; aquest any dedicat a les malalties minoritàries.
Us heu preguntat mai quines són, aquestes malalties? A quanta gent afecten? Es curen o no? Són contagioses?
Jo he remenat una mica i he trobat unes quantes dades que m'agradaria compartir amb vosaltres.

Una malaltia, per ser considerada minoritària o rara ha de complir una sèrie de paràmetres; aquests -ja us aviso- no són iguals per a tots els països del món. Per exemple la incidència: a la Unió Europea ha de ser igual o menor a 1 malalt per cada 2.000 persones; al Japó la proporció és d'1/2.500 i als Estats Units és 1/5.000. En general aquest tipus de malalties afecten entre el 6 i el 8% de la població mundial. A Catalunya hi ha unes 400.000 persones i a l'Estat Espanyol uns 3 milions de malalts.

A més d'aquesta incidència també es té en compte la cronicitat, l'escàs coneixement etiològic (les causes de la malaltia), la manca de tractament i la limitació de la qualitat de vida. La majoria d'aquestes malalties -el 80%- són d'origen genètic i estan presents durant tota la vida de la persona (malalties cròniques).

Per altra banda les malalties que en una zona poden ser minoritàries, en d'altres poden ser d'allò més comunes. Es dóna, sobretot, en malalties congènites i infeccioses.

D'aquestes afeccions rares o minoritàries se n'han descrit unes 7.000 en tot el món, la majoria molt poc conegudes.

I ara, amb totes aquestes dades a la mà la trista conclusió/constatació final: com són malalties que afecten a poca gent, ni les companyies farmacèutiques ni els centres d'investigació no tenen massa interès en investigar-les, ja que difícilment recuperaran la inversió efectuada. Els pocs medicaments que surten al mercat per a aquestes malalties són anomenats medicaments orfes. Ara per ara la solució passa per la investigació genètica.

Un parell d'enllaços d'interès:

FEDER (Federació Espanyola de Malalties Rares) http://www.enfermedades-raras.org/

Llistat de malalties minoritàries: http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/dir2090/llistrepier.pdf

ELS PERFUMS I EL FRANCÈS

2009-11-29T16:22:00.006+01:00

Ara que s'acosten les festes pagano-consumistes del Nadal sembla que ens haguem de perfumar molt més que la resta de l'any. Si més no, aquesta és la conclusió a la que arribes després de veure mitja hora seguida d'anuncis a la "caixa tonta".

Potser la resta de l'any anem tots tufejant pel carrer? Nooooooooooooooooooo!!! Tot i que sempre hi ha algunes excepcions que més val evitar.

Però el tema d'aquest post és el del contingut dels anuncis: perquè coi en TOTS els anuncis de perfums la veu que s'escolta té un marcat accent francès???

Que potser no quedaria tan glamurós un anunci d'aquests amb accent andalús? O brasiler? O xinès?

Potser em direu que França té l'exclusivitat del glamur, però si això fos cert -que ho dubto- és que TOTS els perfums estan fets a França?

Alguna persona humana que això llegeixi em pot explicar aquest fenomen paranormal?

Passa, això, amb algun altre bé de consum, apart dels perfums?

PREMIS IG NOBEL

2009-11-15T16:51:00.003+01:00

Els premis IgNobel són una paròdia dels premis Nobel que tots coneixem. En anglès IgNobel es pronuncia igual que ignoble, que vol dir "innoble", d'aquí el seu nom. S'atorguen des de l'any 1991 i estan organitzats per la revista d'humor científica Annals of Improbable Research (AIR). L'entrega dels premis se celebra en el Sanders Theatre, de la Universitat de Harvard.
Aquests premis guardonen investigacions que provoquen el riure, però que tenen un enfoc totalment científic i seriós. Es valora, sobretot, el caire inusual i imaginatiu en els camps de la ciència, la medicina i la tecnologia.

Per fer-vos una idea us descric els premis que s'han entregat aquest any 2009:

Veterinària: Catherine Douglas i Peter Rowlinson de la Newcastle University, Newcastle-Upon-Tyne, UK, per demostrar que les vaques a les que els seus amos han posat nom, donen més llet que les que no tenen nom.

Pau: Stephan Bolliger, Steffen Ross, Lars Oesterhelweg, Michael Thali i Beat Kneubuehl de la Universitat de Berna, Suissa, per determinar si fa més mal ser colpejat al cap per una ampolla de cervesa plena o una de buida.

Economia: als directors de quatre bancs islandesos per demostrar que quatre banc petits poden transformar-se en grans bancs, i a l'inrevés.

Química: Javier Morales, Miguel Apátiga i Víctor M. Castaño de la Universidad Nacional Autónoma de Mèxic, per crear diamants a partir de tequila.

Medicina: Donald L. Unger, de Thousand Oaks, California, per investigar una possible causa d'artritis en els dits, fent-se cruixir els dits de la mà esquerra -i mai els de la dreta- durant seixanta anys.

Física: Katherine K. Whitcome de la Universidad de Cincinatti, per determinar analíticament per què les dones embarassades no cauen mai cap endavant.

Literatura: a la Policia d'Irlanda per escriure i presentar més de 50 multes al conductor amb més infraccions del país -Prawo Jazdy- que en polac significa "carnet de conduir".

Salut pública: Elena N. Bodnar, Raphael C. Lee, i Sandra Marijan de Chicago, per inventar uns sostenidors que, en cas d'emergència, poden convertir-se en un parell de màscares de gas.

Matemàtiques: Gideon Gono, governador del Zimbabwe Reserve Bank, per donar a la gent un senzill mètode per manejar una gran quantitat de números, en fer que el seu banc emeti bitllets que van des d'un cèntim fins a cent trilions de dòlars (100.000.000.000.000$).

Biologia: Fumiaki Taguchi, Song Guofu i Zhang Guanglei de la Kitasato University Graduate School of Medical Sciences a Sagamihara, Japó, per demostrar que la massa dels residus de cuina pot reduir-se en més d'un 90% utilitzant bacteris extrets dels excrements de pandes gegants.

Aquí teniu l'enllaç on trobareu els premis de tots els anys. Val la pena mirar-se'ls!!!

No sé si us interessa massa la ciència, però en tot cas, davant d'això, és impossible quedar-se indiferent!!!

Si teniu alguna idea igual us hi podeu presentar...

HUMBERTO RIVAS

2009-11-09T23:36:00.000+01:00

Aquest dissabte, 7 de novembre, ha mort el fotògraf argentí Humberto Rivas, conegut com el "fotògraf del silenci".

Nascut a Buenos Aires l'any 1937, es va instal·lar a Barcelona el 1976 fugint de la ferotge dictadura argentina. Inicialment es va dedicar a la fotografia publicitària per, més endavant, passar al retrat i al paisatge; aquest últim sempre mancat de persones.

D'aquestes disciplines en la que més destaca és en el retrat. A través d'ell intenta captar les qualitats interiors dels retratats.

Domina com ningú el blanc i negre analògic.

Us deixo unes quantes obres d'aquest magnífic artista.

"Circo" (1973)

"Edu"

"El Desatino"

"Gabriel"

"Javier"

"La polaca" (1981)

"Magda" (1986)

"Pollo" (1988)

"Rosana"

REMEIS CASOLANS PER CURAR-HO TOT (O QUASI).

2009-10-24T20:00:00.010+02:00

Com és sabut per tothom, no només les medicines de la farmàcia curen. Hi ha milers de remeis i trucs d'estar per casa per a qualsevulla malura imaginable. I de ben segur tots els que això llegiu en sabeu algun, de remei casolà, més o menys eficaç. Jo m'he dedicat a fer-ne una petita tria i n'he trobat de força curiosos.

He evitat posar remeis a base d'infusions o herbes -donat que són molt populars- i m'he centrat en els que m'han semblat més originals, pels "ingredients" emprats.

Aquí en teniu una petita mostra:

Per baixar la febre: Ratllar una patata crua amb un ratllador gruixut i aplicar aquesta pasta sobre l’estómac o el front. Canviar-la quan estigui seca.

Fer una compresa amb una ceba aixafada i posar-la a la planta dels peus. Mantenir-la d’aquesta manera, amb l’ajut d’alguns mitjons, fins que s’assequi i canviar-la per una altra.

                              Tallar un patata en rodanxes i mullar-les amb vi. Col•locar-les en les temples embolicades en un drap.

      Posar-se una llesca de pa torrat a la planta de cada peu, sucada amb vinagre. Embolicar-se els peus amb un drap de cotó o bena.

                              Barrejar cinc cullerades de mató amb unes gotes de vinagre i afegir llet fins que es formi una pasta no molt espessa. Mullar uns draps de lli o cotó amb la pasta i aplicar les compreses al voltant dels panxells. Cobrir amb una bufanda de llana i canviar-les cada cop que s’escalfin.
Per a les panses a la boca: Aplicar unes gotetes d'orina pròpia amb un cotó. Efectiu quasi immediatament.
Per a les picades: Aplicar al lloc on t’han picat llimona, aloe vera o vinagre. Si posem llimona no ens pot tocar el sol, doncs ens cremaríem.
Per a les morenes: Portar una castanya borda a la butxaca.

   Partir un tomàquet madur per la meitat i aplicar-lo amb pressió contra l’esfínter anal. Per això, podem seure a sobre o bé estirar-nos amb el tomàquet aplicat amb una gasa.
Per a les berrugues: Aplicar-se el suc que surt de les garrofes verdes.
Pel mal de cap: Agafar un cogombre i tallar-lo en trossos. Després, cal posar-lo sobre el front i els canells i mantenir-lo mentre estem estirats.
Per a la tos: Tallar una ceba per la meitat i col•locar-la a sota del llit, mentre es dorm.
Per a les ulleres sota els ulls: Es fa una barreja amb julivert i una aspirina en un morter i s’aixafa tot ben aixafat. Amb la barreja resultant i unes gases fem uns embolcalls que ficarem sota els ulls on surten les ulleres. Agafarem bé a la pell amb esparadrap i ho deixarem posat tota la nit.
Per al mal d’ossos: Fer una sopa “mal feta” de pa torrat xopat amb vinagre i embenat en el lloc del mal.
Per treure el singlot: Tancar els ulls i amb els dits polze i índex pressionar suaument les parpelles i mantenir la respiració uns segons. El singlot desapareixerà com per art de màgia.

En coneixeu d'altres?

Quines "malalties" curen?

Us els ha explicat l'àvia o els heu tret d'Internet?

MENTIDERS!!!!!!!!!!!!!!

2009-10-09T19:26:00.006+02:00

Segur que tots ens hem sentit dir algun cop: has d'anar sempre amb la veritat pel davant! No diguis mai mentides!

Quan s'és infant no és gaire difícil (aparentment), però la cosa es complica amb el pas dels anys: ens anem tornant –vulguem o no- mentiders de mena.

Que si ara una mentida pietosa, que si ara una sense importància, que si una altra per guardar les aparences...

Un cop vaig llegir que cadascú de nosaltres diem, de mitjana, unes 20 mentides diàries. Tipus: "m'alegro de veure't!", "arribo tard perquè el tràfic està impossible", "avui tinc un mal de cap...", "què bo que està aquest menjar!", així com d'altres de més grosses i transcendents.

Altres mentides molt en boga són les relacionades amb el ciberespai i Internet: per exemple, quan posem el nostre perfil en un blog, o quan ens relacionem amb altres internautes en les xarxes socials; igualment quan ens posem un pseudònim per nom, quan diem la nostra edat, gustos, condició física, etc. En aquestes circumstàncies es fa molt difícil saber si l'altra persona és del tot sincera o no; podem vendre la imatge nostra que més ens agradi, totalment distorsionada si volem, i la resta de navegants internàutics -que no ens coneix- se l'ha de creure per força.

És possible viure sense dir mentides? N'heu dit últimament? Quina és la més sonada que recordeu?

Jo, una que em fa gràcia recordar és de quan era petit: deuria tenir uns 10 anys, em feia pànic la piscina i, és clar, no sabia nedar. A l'escola en teníem, de piscina, i un cop a la setmana hi anàvem una hora. M'havia inventat deu mil excuses per no anar-hi i un dia vaig agafar una targeta de visita del meu pare i vaig escriure al darrera (amb una lletra que us podeu imaginar) que no podia banyar-me ja que tenia la grip. Em sembla que el professor encara riu ara i, com us podeu imaginar, vaig acabar dins l'aigua!!!

ÉS JUST?

2009-09-20T08:44:00.005+02:00

Els que em coneixen bé saben que no sóc un gran seguidor d'esdeveniments esportius. No us diré que no hagi vist mai un partit de futbol, però em mantinc bastant al marge. Tot i això hi ha notícies que no passen desapercebudes, com poden ser les relacionades amb el que cobren els jugadors més mediàtics del futbol mundial.

Avui llegia que al senyor Messi (del Barça, per més senyes) li han renovat el contracte i que, a partir d'ara, cobrarà la mòdica quantitat de 10 milions d'euros l'any, més les primes que caiguin.

No me n'he pogut estar d'agafar la calculadora i fer quatre números, i de l'espant que m'ha agafat encara me n'estic recuperant.

Us ho explico. Dividint 10 milions entre 12 mesos que té l'any li surt a aquest senyor un sou de 833.333 euros al mes!!!

Ho he volgut comparar amb el meu sou, i jo hauria de treballar uns 50 anys per cobrar el que ell en un mes!!! O sigui, que en tota la meva p... vida no arribaré a guanyar el que aquest senyor en 30 dies!!!

D'acord que juga bé, que fa guanyar títols al club, que és mundialment conegut...tot el que vulgueu, però tot això justifica aquests sous? És ètic i s'han de permetre aquestes xifres? Haurien de tenir els clubs una Obra Social i destinar part dels beneficis a projectes benèfics? Què en penseu?

DALÍ-GALA vs. GALA-DALÍ

2009-09-12T20:19:00.005+02:00

Dalí sempre m'ha sorprès. Sempre hi descobreixo alguna faceta nova, algun esdeveniment sorprenent.

Fa uns dies vaig tornar a visitar el seu museu, a Figueres, i en sortir vaig decidir escriure sobre ell. S'ho mereix.

Al voltant d'aquesta mena de personatges se n'expliquen moltes, d'històries, anècdotes i curiositats i ara us en vull fer cinc cèntims d'alguna que m'ha sorprès.

Al poc temps de casar-se amb la Gala, en Dalí li va prometre que algun dia li compraria un castell, tot i no tenir cap intenció de fer-ho. Però al cap dels anys –ella no se n'havia oblidat, d'aquella promesa- l'hi reclama. La cosa està entre els castells de Foixà, el d'Empordà i el de Púbol; sent, finalment, aquest últim el triat. Corre l'any 1969.

Donat el mal estat del castell, aquest és sotmès a una profunda restauració: tot l'exterior es manté fidedigne a l'original i l'interior és decorat, totalment, per Salvador Dalí. I una part del castell és transformada en una cripta on han de ser enterrats Dalí i Gala.

Gala viu al castell i allí rep innumerables visites, entre elles les del seu marit Dalí i les dels seus amants (que en tenia alguns, amb el consentiment del pintor). La condició que havien pactat és que al castell només hi podia anar qui havia estat prèviament convidat per Gala, inclòs el seu marit.

I tornant a la cripta, dir que en ella s'hi troben les tombes del matrimoni, totes dues unides. Dalí havia imaginat que, en reposar-hi tots dos, volia que els enterressin donant-se la mà. Units fins a l'eternitat.

El final d'aquesta història és que Gala està enterrada (incinerada) al castell –va morir l'any 1982 a Portlligat i va ser portada a Púbol en el seu Cadillac- i Dalí, per voluntat pròpia, al Teatre-Museu de Figueres.

ESPÈCIES INVASORES

2009-08-13T18:17:00.007+02:00

D'un temps a aquesta part és freqüent sentir parlar de que tal o qual espècie d'animal o planta està proliferant més del compte. Espècies que fa un temps eren desconegudes per nosaltres ara ens poden ser "familiars".

I el problema no és que vinguin de fora, el problema és que poden desplaçar i fins i tot fer desaparèixer algunes de les espècies que habitaven aquí i que estaven perfectament adaptades, competint amb elles per l'hàbitat i el menjar.

Aquest escrit se'm va ocórrer ahir al matí, llegint al diari que una nova espècie de cargol envaeix els camps d'arròs del Delta de l'Ebre. I els arrasa.

L'individu en qüestió és l'anomenat cargol poma (Pomacea canaliculata): un cargol de fins a 15 cm de llarg i que posa els seus ous en els brots tendres de l'arròs. Es veu que s'està expandint a gran velocitat per les sèquies i canals i que, quan broti l'arròs, pot devastar el conreu.

Altres plantes i animals considerats invasors que he trobat són aquests:

• Herba de la Pampa o Plomall (prové de Sudamèrica).
• Falsa acàcia (prové d'Amèrica del Nord).
• Ailant (prové d'Àsia).
• Mosquit tigre (sudest d'Àsia).
• Musclo zebra (mars Negre i Caspi).
• Cranc vermell americà (Amèrica del Nord).
• Tortuga de Florida (Amèrica del Nord).
• Visó americà (Amèrica del Nord).
• Silur (conca del Danubi).
• Perca del Nil ( Àfrica).

En coneixeu d'altres?

I ja per acabar, dues consideracions per pensar-hi.

Primera: al segle V els romans van portar de l'Àsia el castanyer (Castanea sativa). Qui sap si en el seu moment va ser una espècie invasora, però és innegable que avui en dia és considerat "un més de la família": com si hagués estat entre nosaltres tota la vida, i amb un pes important en les nostres tradicions populars més arrelades.

Segona: pot ser considerat l'home (Homo sapiens) una espècie invasora? En tot cas, invasora d'on? I autòctona d'on?

ANORÈXIA SEXUAL

2009-08-08T18:11:00.008+02:00

Heu sentit mai parlar de l'anorèxia sexual? Es veu que es tracta d'una disfunció cada cop més estesa entre la població occidental.

Així com la persona anorèxica rebutja el menjar, la persona amb anorèxia sexual rebutja tota manifestació sexual. No es tracta d'una disminució del desig o una pèrdua temporal del mateix per motius emocionals: és un odi frontal i manifest a tot allò relacionat amb el sexe. La persona s'odia a si mateixa pel fet de ser sexual, i odia a qualsevol que se l'insinuï en aquest sentit.

L'origen d'aquesta malaltia pot ser una experiència viscuda de rebuig o abús sexual.

És curiós pensar en com les anorèxies -la del menjar i la sexual- afecten directament a la supervivència: la primera a la supervivència individual i la segona a la perpetuació de l'espècie. Deixant de banda el suïcidi és, potser, la malaltia més autodestructiva que em ve al cap.

Potser ara entendrem millor perquè el menjar i el sexe són dos dels grans plaers de què podem gaudir els humans: ens hi va la vida!!!!

I per acabar i fer-vos riure una estona, aquí us deixo aquest acudit. M'ha agradat!

MARROC (IMPACTES)

2009-07-20T19:08:00.017+02:00

Tenia pendent escriure alguna cosa sobre les "curiositats" amb les que em vaig ensopegar al Marroc. N'hi ha de diverses classes i jo he fet una mena de classificació "sui generis".

DENTISTES

És habitual anar caminant per Marràqueix i trobar-te una botiga on hi vénen dentadures postisses.

A mi, personalment, se'm fa difícil imaginar-me com se't pot adaptar bé una dentadura bo i feta; quan normalment és una cosa que es fa a mida i no admet gaires variacions.

Veient l'aparador fa venir com angúnia, no?

SALA DE PREGÀRIA

Aquest rètol el vaig veure a l'estació de trens de Marràqueix: quan arribes a aquest punt pots triar entre anar a orinar o anar a pregar. Tot i que també pots anar al lavabo i després a pregar... perquè no se t'hagi escapat el tren.

AQUÍ ES REUTILITZA

Als marroquins no els hem de donar lliçons de reciclatge: ho practiquen d'una manera imaginativa.

A que mai se us hagués ocorregut fer servir el televisor vell –ara que ve la TDT- per fer un mur? Doncs ells ja fa temps que ho fan: i no us penseu que es tracta d'una exposició d'algun artista avantguardista...

RESANT AL CARRER

Si no has pogut resar a l'estació i t'agafen ganes de fer-ho al carrer, busca't alguns companys d'oració i no et tallis! L'oració pública té lloc 5 cops al dia: el muetzí puja al minaret i des d'allà crida al creients a l'oració.

A les dones no els hi és permès pregar amb els homes....si algú m'explica el perquè estaré encantat de saber-ho.

TRADICIÓ vs INNOVACIÓ

Una de les imatges que em va sobtar va ser aquest contrast entre la tradició (cases fetes de fang) i la modernitat (antenes parabòliques). I el més curiós és que en molts d'aquests pobles de muntanya, tot just els estaven instal·lant l'electricitat.

Puc entendre que en aquestes zones tan deprimides el veure la tele pot ser dels pocs al·licients que tenen, no?

CAOS

Passejant per la medina de Marràqueix podem trobar tota mena de comerços i tallers dedicats a les activitats més diverses. Normalment estan agrupats per gremis, de tal manera que camines per carrers de pelleters, ferrers, ceramistes, brocanters, joiers, sabaters... La primera sorpresa amb la que et trobes és que el trànsit rodat –en carrers tan estrets- té total preferència: la majoria són motos que passen a tota velocitat per entre els vianants, o carros carregats a més no poder, estirats per mules. O t'apartes o t'aparten.

I què dir de les "botigues" o tallers atapeïts fins a l'impossible amb el gènere o la mercaderia pertinent: ferros, sabates, fruites, pells...

Com a mostra la foto:

US TROBAVA A FALTAR

2009-07-07T22:51:00.002+02:00

Avui feia cinc dies des de l'última connexió amb totes i tots vosaltres. L'últim moment va ser dijous passat, just abans de que un llamp caigués a sobre de casa meva.
Va petar molt fort. Un soroll sec i contundent. Implacable.
De resultes de l'impacte (elèctric) van quedar fora de joc la pantalla de l'ordinador, la connexió a internet, el televisor, el telèfon, una estació meteorològica i gairebé la casa sencera.
De cop i volta em vaig sentir com aïllat del món exterior i, tot i que em quedava la ràdio, no era el mateix...
Ara, mica en mica, va tornant la "normalitat" i les connexions es reprenen.
Us he de confessar que us he trobat a faltar. De debò.

MARROC

2009-06-17T22:38:00.010+02:00

Ja torno a estar per aquestes contrades, després d'uns dies de desconnexió del món occidental. Han estat 9 dies de viatge pel Marroc, com alguns/nes de vosaltres ja sabeu.

Tenia moltíssimes ganes de fer aquest viatge, i moltíssimes ganes de pujar a la muntanya més alta de l'Atlas i del Marroc: el Toubkal, de 4.167 m.

Mai havia estat a aquesta alçada i sentia curiositat, com un pessigolleig que m'estirava cap allà.

No sé si heu estat mai, però el Marroc, i en concret Marrakech, són fascinants: la manera de viure del poblets petits de muntanya, els contrastos de la terra eixuta i l'aigua abundant, la plaça Djemà-el-Fna...

Tan sols per aquesta gran plaça ja val la pena anar-hi: és un espectacle continu, plena de sorpreses, d'excessos i de vida.

A més de tot això hem pogut caminar per aquelles muntanyes durant tres dies, dormint en pobles minúsculs i acompanyats d'un guia marroquí que ens feia d'intèrpret (la gran majoria només parlava àrab o berber), i que ens ha permès saber més d'aquella gent i de la seva manera de viure. Crec que això és, realment, l'interessant de debò de visitar un país, no tan sols visitar monuments o pujar muntanyes.

Sobta que tan a prop hi hagi gent que viu tan diferent...

PLAÇA DJEMÀ-EL-FNA BUIDA PEL MATÍ

PARADA DE FRUITS SECS

XIRINGUITOS DE MENJAR

FENT CUA PER MENJAR

MASSÍS DEL TOUBKAL

PIC DEL TOUBKAL

MEDICINA DEL COR ÚNIC

2009-05-30T21:07:00.003+02:00

Ahir al vespre vaig assistir a una xerrada ben particular, "convidat" per una coneguda a la qual no li retiraré l'amistat.
De fet, gairebé va ser una conferència, o un monòleg, impartida pel gurú Roy Littlesun: 73 anys, agricultor, mestre, guia i sanador.
Va parlar de temes interessants, com poden ser la pau mundial, l'alimentació saludable que hauríem de practicar, com hauríem de canviar aquest món corromput, la salut...

Va incidir en que si volem canviar el món, primer hem de canviar nosaltres interiorment, com a primer pas. I el món s'ha de canviar perquè el sistema vigent és del tot insostenible-inviable-corrupte-...
Tota la seva "filosofia" –diguem-ne- gira al voltant de la Medicina del Cor Únic i de la Dansa del Cor Únic. Conceptes que, en aquests moments, no em veig en cor d'explicar-vos i per això us convido a entrar en aquesta web, per si voleu aprofundir sobre el tema:

http://209.85.229.132/translate_c?hl=en&langpair=en|ca&u=http://www.shaketheanthill.net/&rurl=translate.google.com&client=tmpg&usg=ALkJrhgvpnoOy1xU2BMld0nTsWnkURyfeA

Com a resum de les idees que se'm van quedar podria dir-vos:

• L'alimentació que la gran majoria de nosaltres practiquem és merda: ens provoca malalties, ens embruta, afavoreix sistemes de producció aberrants i insostenibles... L'alimentació autèntica s'hauria de basar en els cereals integrals. De cultiu ecològic, naturalment.
• No serveix de res reciclar plàstic i paper: la producció d'aquests dos materials segueix augmentant dia rera dia. El plàstic que reciclem no serveix per tornar a fer més bosses o envasos. No es torna a integrar dins el cicle.
• Tots el missatges que ens arriben tipus "heu de consumir molt de calci, que va bé per als ossos", "la fruita porta moltes vitamines: menja'n!", "el fluor és bo per a les dents"... són falsos o estan manipulats. Tota la informació científica o mèdica, que tant a l'abast tenim tots actualment, és una gran mentida.
• No hi ha cap medicament (dels que podem comprar en farmàcies) que sigui bo per al cos. Els antibiòtics, en concret, són "anti-vida" i, per tant, són nefastos.

Tot aquest discurs anava acompanyat de referències constants al CREADOR, o sigui, el Deu que ens va parir a tots nosaltres. A mida que l'anava escoltant pensava que què hi feia jo allà: envoltat de gent baixada de les muntanyes o neorurals o hippies o digueu-lis com vulgueu (i no tinc res en contra d'ells, que consti). Era una secta? Es tractava de captar "clients"?
Va acabar tot i tots ens vàrem posar a ballar la Dansa del Cor Únic. Impressionant!!!
I com a "remate", el gurú va passar una bossa en la que cadascú hi posava "la voluntat" i va informar que el cap de setmana hi havia unes jornades intensives. Al mòdic preu de 30 eurus per càpita i dia, més 20 per la casa i el menjar.

Vaig marxar corrents de la sala i hores d'ara encara corro.

TIC TAC

2009-05-21T22:52:00.007+02:00

Juntament amb la blocaire Gaia he creat un blog de rellotges del món. Volem donar-vos a conèixer tota mena de rellotges que ens puguem trobar als espais públics (carrers, estacions, mercats, escoles...).
Per fer créixer aquest blog necessitem la vostra col•laboració: envieu-nos fotografies de rellotges, i si pot ser amb el lloc on pertanyen millor.

Per anar al blog cliqueu aquí TIC TAC

I si voleu fer aportacions les podeu enviar a:

tictacmon@gmail.com
gerardpujoli@gmail.com
elfa.mo10@gmail.com

CONTRASENTIT

2009-05-16T17:55:00.004+02:00

Vivim en una societat plena de contradiccions (cap novetat). I n'hi ha una que fa dies em volta pel cap. És referent a una droga molt emprada i coneguda: l'alcohol.

Tots sabem que d'un temps cap aquí s'ha passat d'una absència de control sobre el seu consum a una lluita sense treva per eradicar-lo (limitar-lo, si més no); un exemple clar seria el dels conductors i els controls d'alcoholèmia.
Fins aquest punt res a dir: ja està bé que es penalitzi als que poden fer mal als altres pel seu mal cap.

I la contradicció que plantejava a l'inici és la següent: si has begut i condueixes et sancionen (l'alcohol et penalitza), però si has begut i agredeixes i fas mal a una altra persona l'alcohol és un eximent (l'alcohol et beneficia).

Jo, personalment, no ho entenc i voldria que algú m'ho aclarís. Potser caic en algun error de plantejament, o potser em deixo alguna cosa.

Algú pot aportar llum sobre el tema?

Què en penseu?

e-AMICS

2009-05-01T11:30:00.002+02:00

Vivim en un món cada cop més globalitzat, més virtual i més frenètic. Qui no ha tingut la sensació de que el temps passa cada cop més de pressa? Que les setmanes no duren set dies? Que els dilluns es toquen?

Tenim pressa, a les nostres vides: pressa per arribar als llocs, pressa per aconseguir allò que volem, pressa per comprar-nos el nostre últim desig, pressa per arribar a principis de mes...
I aquesta pressa, de vegades, es tradueix també en pressa per fer “amics”, tot i que virtuals. Qui no es mira dia rera dia els seguidors del seu blog? Qui no sent un pessigolleig quan veu que en té un de més? Qui no ha fet “competicions” amb algun amic blogaire pel número de seguidors? Qui no s’ha fet seguidor d’altres blogs per així ell tenir-ne també més?

Jo, al principi, em vaig ofuscar amb aquest tema: en volia molts, com més millor. Pensava: com més seguidors tingui, més èxit té el meu blog, a més gent li agrada i més gent el llegeix. Però amb el temps me n’he adonat que un fet no és sinònim de l’altre. És una fal•làcia.

Hi ha gent que se’t fa seguidor per cortesia, no perquè tingui cap interès en seguir-te de debò. Llavors, de què serveix tenir-ne 30 o 50, si tu no els pots anar seguint a tots regularment?
Fent un símil: prefereixo tenir pocs amics però de debò, i amb els que parlo sovint, que molts coneguts que gairebé ni parlo amb ells i no sé ni quina cara fan.

I tornant al tema inicial, el de la pressa, se m’oblidava que de vegades també tenim pressa per publicar nous escrits al blog. I és una pressa imposada per nosaltres mateixos: ens exigim a nosaltres mateixos uns blog dinàmics, en permanent activitat, actualitzats sovint i amb l’objectiu -de fons- de no perdre “adeptes”.

En el fons, a tots ens agrada ser famosos!

Sou dels que busqueu seguidors al preu que sigui?

CAN GINEBREDA (EROTISME EN PEDRA)

2009-04-10T23:49:00.005+02:00

L'altre dia vaig anar a veure un bosc ple d'escultures, la majoria d'elles de caire eròtic. És el bosc de Can Ginebreda, al municipi de Porqueres (a tocar a Banyoles).

L'autor d'aquestes originals obres és en Xicu Cabanyes, que des de l'any 1972 es dedica a omplir aquest paratge amb les seves creacions, de les quals us en deixo una petita mostra a continuació.

MOLTA MERDA!!!

2009-04-07T22:47:00.002+02:00

Heu sentit mai, entre els actors de teatre, dir "molta merda!" per desitjar-se sort en una obra?
Com estava intrigat sobre l'origen d'aquesta expressió, he buscat i he trobat el següent:

Aquesta expressió es remunta al segle XIX, quan encara no existien els cotxes i la gent es movia en carruatges de cavalls. Com ja podeu anar intuint, la majoria de públic que assistia a una estrena teatral ho feia en aquest mitjà de transport.
I què passava quan ja havia arribat tothom?

Doncs que l'entrada del teatre (el carrer, s'entén) era pleeeeeeeeeeeena de "caques" de cavall.

Conclusió: quanta més merda hi havia, més gent omplia el teatre.

NO SÉ QUÈ ESCRIURE

2009-04-05T18:48:00.003+02:00

Fa dies que tinc ganes d'afegir un escrit al blog, però no trobo sobre què escriure. Sembla que la font de la inspiració s'ha eixugat temporalment (i no serà perquè no plogui!).

Dono voltes a temes que m'inquieten, però no els trobo prou interessants i no em crec amb el dret de fotre-us el rotllo perquè sí. És curiós, però sempre he pensat que no m'he de crear l'obligació d'haver d'escriure sovint al blog; i ara que fa dies que no hi poso res em sento com malament: com si, d'alguna manera, us estigués traint, deixant de banda, ignorant, passant de vosaltres.

No us ho penseu, eh? Tot i que jo no escrigui, visito els vostres blogs, hi comento, hi tafanejo...

També volia il·lustrar aquest escrit amb un dibuix que té a veure amb la retroalimentació: un dibuix que es dibuixa a sí mateix. Com aquest escrit: que s'escriu a sí mateix.

I tot buscant-lo he descobert qui és el seu autor, i he descobert que també és autor de molts més dibuixos interessants i impossibles; es tracta de Maurits Cornelis Escher, un artista neerlandès (1898-1972) famós pels seus gravats. Aquí teniu l'enllaç per visitar una web sobre ell. Interessant.

Doncs apa, com qui no vol la cosa, ja he parit un altre escrit!!!
Fins aviat!!!

KEVIN CARTER: EL FOTÒGRAF MALEÏT

2009-03-24T22:54:00.005+01:00

La fotografia va ser feta al Sudan per Kevin Carter, l’any 1993. Diuen que s’hi va estar més de 20 minuts esperant a tirar la millor fotografia possible.

La lògica era evident: si aconseguia una foto prou potent, en primer lloc sortia guanyant ell i, a continuació, aconseguia despertar aquella sensibilitat adormida cap als que pateixen. Per això no va ajudar a la nena. Si ho hagués fet no hauria tingut la foto.

Ni un any després -l’abril de 1994- guanyava el premi Pulitzer.

Aquest va ser l’inici del final de Carter.

Va rebre pressions per totes bandes: de la seva família, dels mitjans de comunicació, dels col·legues de professió, de l’opinió pública en general. La pregunta òbvia era: “I després, vas ajudar la nena?”

Va ser tan forta, aquesta “persecució”, que en Kevin Carter va caure en una profunda depressió i el juliol de 1994 (només tres mesos després del premi) va decidir treure’s la vida, inhalant el monòxid de carboni del seu cotxe.

Una mort dolça per a un final amarg.

Què en penseu, d’aquest fet? Va ser lícit -moralment parlant- fer aquesta fotografia? La finalitat justificava els mitjans?

DIANE ARBUS, UNA MIRADA "DIFERENT"

2009-03-18T22:24:00.004+01:00

Fa relativament poc, he sabut de l’existència d’una magnífica fotògrafa, morta ja fa uns anys. Es tracta de la Diane Arbus (Nova York, 1923-1971). El que m’ha cridat l’atenció d’aquesta gran professional han estat -com no- les seves fotografies. Es va dedicar a retratar gent de “l’altra banda”: persones que sortissin dels “models tradicionals”; per exemple, malalts mentals, gegants, famílies atípiques, fenòmens del circ, prostitutes, etc. De la seva biografia se’n va fer una pel•lícula: FUR (traduïda com a RETRATO DE UNA OBSESION), l’any 2006 i protagonitzada per Nicole Kidman. És curiós que algú es dediqués a retratar allò que la majoria de gent percep com a molest, lleig, fastigós o dolent. Molts de nosaltres, els humans, quan coincidim amb aquest tipus de persones ens compadim d’elles. Actuem amb amabilitat amb aquells que gosen envair el nostre tranquil entorn, i se’ns desperten les ànsies d’ajudar. Potser perquè ells reflecteixen la part més odiosa de nosaltres i per això ens costa mirar-los a la cara, doncs si ho fem apareixen els nostres propis dimonis. I amb això no dic que tothom es comporti de la mateixa manera. Per sort. Us deixo un grapat de fotografies de la Diane Arbus. Són esplèndides!!!

ÚLTIM ANUNCI DE COCA COLA

2009-03-08T13:33:00.002+01:00

M'ha semblat ocurrent, el guió.

DIA DE LA DONA TREBALLADORA (I DE LA NO TREBALLADORA, TAMBÉ)

2009-03-07T22:26:00.004+01:00

Com cada any, com cada dia de l'any, m'adhereixo i solidaritzo amb les dones -com a persones i com a gènere- de tot el món.
No vaig néixer dona, però tampoc m'hagués importat: per sobre de tot som persones, compartim un mateix món i hem de fer l'impossible per entendre'ns i conviure en pau.
Des d'aquí el meu més profund homenatge a vosaltres, les dones, que lluiteu dia a dia per què no siguin trepitjats els vostres drets.

Per a qui vulgui conèixer la història d'aquesta celebració cliqueu aquí.

PAREU, QUE JO EM BAIXO!!!

2009-03-01T20:45:00.004+01:00

Fa temps que vull escriure sobre això, però se’m fa difícil, donada la complexitat i transcendència de l’assumpte. Ho intento.

Primer va ser l’Eix Transversal (Girona-Vic-Lleida). Han anat passant els anys i s’ha acabat l’autovia Figueres-Olot. Després de molt debat i polèmica social se’ns ha imposat el tristament famós Túnel de Bracons (Olot-Vic).

Segons els polítics de torn, aquest últim eix viari és vital per esmenar l’històric aïllament de la comarca de la Garrotxa, i per facilitar les comunicacions Osona-Garrotxa. Segons els mateixos polítics és una carretera comarcal de segon ordre (un carril en cada sentit).

Ja tenim totes les peces del trencaclosques. Però aquest trencaclosques és bastant més gran del que ens pensem. I ens falten algunes peces. Quines?

Ara us ho explico, però.....no comenceu a intuir alguna cosa?

Per començar les variants de Les Preses i d’Olot (ja hi ha el debat obert de si han de ser desdoblades. Ho seran, no us amoïneu). També ens falta el desdoblament de l’Eix Transversal (i fa quatre dies que es va construir!!!). I quan hagin passat uns anys -o mesos, tan sols- ja parlaran de desdoblar el Túnel de Bracons (tranquils, que ho estarà).

Encara no intuïu on vaig a parar?

Ens estan venent -a poc a poc, no fos cas que ens empatxéssim- una AUTOPISTA ALTERNATIVA A L’AP7. Trajecte: frontera francesa-Figueres-Olot-Vic-Lleida-Saragossa-...

Buffff, quina “vomitada” acabo de fer!!!

Tot el trànsit que ve d’Europa cap al centre i oest de la Península, ara passa per l’AP7. Aquesta autopista, en la seva major part de dos carrils, està col·lapsada. A part, la volta que es dóna es pot estalviar tirant pel dret.

Lligueu caps, ara?

Ens venen “petites” CARRETERES INTERCOMARCALS, quan ens estan endossant una AUTOPISTA INTERNACIONAL!!!

Això si: a poc a poc i sense fer gaire soroll.

Fins quan seguirem trinxant, partint, dividint, esmicolant el territori?

No hi ha aturador a aquesta follia expansionista?

És això el progrés?

Ens amaguen informació, els polítics?

Tot aquest megaprojecte ve manat des d’Europa?

Estaria encantat de conèixer les respostes a aquests interrogants...si algú les sap...

FIRA DE LA MEL

2009-02-24T23:05:00.007+01:00

Diumenge passat, per circumstàncies de la vida que ara no vénen al cas, vaig anar a l'anomenada Fira de la Mel. El lloc de celebració de l'anomenada Fira de la Mel és el poble de Crespià, a la comarca del Pla de l'Estany.
Quan un assisteix a una fira temàtica, què hi troba? Doncs a la Fira de l'Avet hi ha milers d'avets, a la Fira del Bastó milers de bastons, a la Fira d'Artesania infinitat d'articles d'artesania, a la Fira del Vehicle d'Ocasió gran quantitat de vehicles de segona mà, i així fins a l'infinit.
Doncs resulta que a l'anomenada Fira de la Mel, el que MENYS s'hi troba és mel!!! Si, si, tal com ho llegiu: de les 50 o 70 parades que la conformen, només UNA en ven, de mel. I és, curiosament, la parada oficial de l'anomenada Fira de la Mel. I no us penseu que és una mel excepcional, no! Mel de milflors -la més corrent- etiquetada amb el nom de la fira. Era la parada més grossa de totes, amb una gran senyera encapçalant-la.
I què hi pinten tota la resta de parades en aquesta fira? Fan bulto? Fan negoci a expenses del nom de la fira? Fan nosa? Fan d'esquer?
No em mal interpreteu: ja m'agraden totes aquestes paradetes que venen sabons, melmelades, encens, embotits...però si més no que no ens enredin amb el nom d'aquesta pretesa Fira de la mel!!!
Anava amb moltes ganes de comprar-me un quilet de mel, però vist el panorama i l'ensarronada en va sortir guanyant una botigueta d'Olot, on vaig anar a comprar la dolçor per als meus tes.
No m'hi veuran més per aquesta fira, i quan vulgui comprar mel ja sé on no he d'anar...

PARC NOU

2009-02-23T23:27:00.004+01:00

Dissabte vaig fer algunes fotos al Parc Nou....

HONORANÇA A LES DONES

2009-02-20T22:16:00.006+01:00

Vagi aquest trocet de blog per proclamar la més absoluta admiració que professo per les dones.
He trobat dos vídeos -obra de Philip Scott Johnson, de Missouri- que m'han semblat genials. Els comparteixo amb vosaltres.

LES DONES EN EL CINEMA

Women In Film from Philip Scott Johnson on Vimeo.

LES DONES EN L'ART

Women In Art from Philip Scott Johnson on Vimeo.

MICROONES

2009-02-15T12:23:00.000+01:00

Hi ha coses a la vida que, pel fet de repetir-les sovint, perden la importància que tenen. O, si més no, les rebaixem a una quotidianitat tan absoluta que perdem de vista la transcendència que tenen.
No em refereixo a grans gestes humanes ni a exquisides discussions filosòfiques: m’estic referint –ni més ni menys- a l’habitual fet d’anar a comprar qualsevol bé de consum amb una targeta de crèdit.
Ahir tarda vaig acompanyar un amic a comprar un microones. Un simple microones (qui no en té un a casa?). Ara ja se sap: quan se t’espatlla un d’aquests (o qualsevol) artilugis, gairebé sempre surt més a compte comprar-ne un de nou que reparar-ne el vell (...) Tot sortint de la botiga el meu amic va fer la següent reflexió: “Et dónes compte? Molt possiblement una persona que visqui –posem- a Burkina Faso, mai podrà fer això que acabem de fer. Mai en sa vida veurà un microones, i menys una tarja de crèdit”.
És veritat. L’espècie humana és –de tots els animals- la que més diferències posseeix entre els seus individus. Diferències d’hàbitats, diferències d’oportunitats, diferències de riquesa, diferències de poder sobre els altres, diferències d’expectatives de vida. Diferències que, en definitiva, no fan més que afavorir uns a costa dels altres.
Pensar en aquestes coses em fa posar de mala llet. Jo em puc considerar afortunat i, per tant, no tinc cap dret a queixar-me del que tinc (o del que no puc tenir). Penso que el que està en les meves mans és col•laborar amb entitats que hi treballin, per al Tercer Món, i no oblidar mai que hi ha gent que pateix. I en el meu dia a dia mirar de no caure en excessos. De cap mena.

HORÒSCOP XINÈS

2009-02-07T19:47:00.002+01:00

Segons l'horòscop xinès el meu signe és Conill, ja que he nascut entre el 25/1/63 i el 12/2/64.
Nom xinès del Conill: Tù.
Número d’ordre: Quart.
Hores: 5 a.m. a 7 a.m.
Direcció: Est.
Estació i mes: Primavera-Març.
Signe occidental: Peixos.
Element fix: Fusta.
Famosos Conill: Henry Miller, Orson Welles, Ingrid Bergman, Fidel Castro, Harry Belafonte, Peter Falk, Albert Einstein, Reina Victòria, Josep Stalin, Ali McGraw, David Rockefeller...

El conill és un signe afortunat, emblema de longevitat. Segons els xinesos, la seva essència deriva de la Lluna. Simbolitza gràcia, bons costums, consell sa, bondat i sensibilitat davant de la bellesa. La persona conill és de parlar dolç, graciosa, reservada, vivaç, de temperament artístic, molt sensible a la crítica, de voluntat ferma, amb una gran seguretat, cautelosa, discreta, presumida i a vegades d’una astúcia diabòlica. Li agrada la vida tranquil·la, gaudir de la pau, el silenci i un ambient harmònic. Pot ser una gran erudita i destacarà en l’àmbit del dret, la política i el govern. És afortunada en els negocis i en les transaccions de diners, doncs és molt astuta en les negociacions. Escalarà llocs importants en qualsevol carrera. No li agrada que la molestin doncs ella és considerada, modesta, curosa i li agrada que els altres també ho siguin. Sap viure i deixar viure. Mai es fa notar i es difícil saber què pensa. El seu comportament és impecable. És estimada, popular. És sobretot intel·lectual, realista i pacifista. Li avorreixen els vincles massa estrets i no li agrada que li envaeixin la seva intimitat.
Vist això -i com em conec- hi ha coses que d'acord, però hi ha d'altres amb les que no coincideixo gaire...
Si voleu veure el vostre signe cliqueu aquí.

SEXE TÀNTRIC

2009-01-28T19:46:00.003+01:00

És el camí a seguir...

COLTAN

2009-01-27T22:22:00.007+01:00

Avui m'he assabentat de què és el coltan, i m'ha impactat tant que us ho vull fer saber. La informació l'he treta d'un article d'Amnistia Internacional, he buscat vídeos a Internet i un article del diari El País titulat "El coltan, un mineral estratégico"
Saps que el teu ordinador té un preu elevadíssim?
Perquè la seva fabricació és impossible sense coltan. Més de 30.000 nens i nenes maten i moren en un conflicte que sacseja l'Àfrica Central i centenars de milers de persones ho estan pagant aquests dies. Un dels motius: el control del coltan.
I et preguntaràs: què és el coltan i per què pot convertir nenes i nens en soldats? Coltan és l'abreviació de columbita i tantalita, dos minerals que units els fa imprescindibles en la fabricació de telèfons mòbils, ordinadors, càmeres digitals, sistemes militars...i, davant d'un mercat gegantí, la República Democràtica del Congo posseeix el 80% de les reserves mundials.
Lluny de portar prosperitat al país, és part de l'origen d'un conflicte que amenaça amb tornar-se etern. Gran part dels ingressos de la venda de coltan han servit per comprar armes per l'exèrcit i les milícies, provinents d'Estats Units, Bèlgica, França, Alemanya i Xina, entre d'altres.
El resultat? Una guerra en la que ja han mort gairebé 5 milions de persones, més de 350 dones i nenes són violades cada mes, hi ha gairebé 2 milions de desplaçats, i uns 7.000 nens i nenes combaten com a soldats.
Se'ls treu a la força de l'escola o de les seves cases. Són maltractats, torturats, són violats i obligats a violar i a assassinar. En la regió de Kivu, la meitat dels menors que havien estat desmobilitzats han tornat a ser reclutats. La seva experiència els converteix en valuosos reclutes i els posa en especial perill. I tot per a que en els països desenvolupats poguem parlar pel mòbil o escriure un e-mail.
Com posar fi a aquesta situació? No cal que llencem l'ordinador, sinó tot el contrari: fes-lo servir per ajudar a les víctimes d'aquest conflicte. Faràs molt per aturar aquesta masacre si et sumes a la petició d'Amnistia Internacional al Govern de la RDC.

Congo's Blood Coltan war

Y SIN EMBARGO TE QUIERO

2009-01-17T09:34:00.002+01:00

Vull regalar-vos un vídeo fantàstic, una cançó preciosa cantada per Olga Román i Joaquin Sabina. No em canso d'escoltar-la....

MAQUINETES D'AFAITAR

2009-01-10T17:07:00.005+01:00

Ja fa uns quants anys que m'afaito i no és per dir-ho, però crec que quan ho he fet la cara em queda bastant fina. Vaja, que no m'hi podria encendre una cerilla, com aquells vaquers de les "pel·lícules de l'oeste".

Les maquinetes d'afaitar que he tingut han estat totes força corrents, sense grans pretensions, diguem-ne. Ni cares ni barates. No en tinc cap queixa, d'elles: mai m'han deixat tirat ni a mig afaitar, mai han perdut el tall, mai s'han deixat cap pèl sense arranar.
No sé si últimament heu vist algun anunci d'aquests aparells. Jo si, i de vegades no sé si anuncien maquinetes d'afaitar o naus espacials: amb aquells primers plànols, amb aquelles imatges microscòpiques en 3D en que es veu el pèl aixecant-se del porus i sent tallat sense compassió, amb les ganivetes de disseny girant a tocar de la pell... Quin realisme!!!
Reconec que es fa difícil resistir a la temptació de fer-se amb aquest enginy: ha de ser quasi orgiàstic tocar-se la cara un cop afaitat. Les dones se't deuen tirar al damunt en veure't tan ben rasurat. L'èxit social ha d'estar a tocar de la mà després de fer servir una cosa així.
Jo, com tot això de l'èxit em fa mitja por, prefereixo seguir-me afaitant amb la meva vella i estimada PHILISHAVE DE LUXE...per si de cas.

CAP D'ANY

2009-01-02T21:06:00.005+01:00

Amb l’arribada d’aquestes dates –des de fa uns anys- em vénen al cap una sèrie de pensaments incongruents i confusos. No és per espantar-vos (si és que algú llegeix això, que ja ho dubto), però s’ha instal•lat en la meva ment una mena de rebuig frontal a celebrar el canvi d’any.
Un acte molt típic entre la gent d’aquestes contrades és formular-se una sèrie, més o menys llarga, de bons propòsits (o no) per a l’any que s’enceta. Però deixem-nos estar de ximpleries: la majoria de gent se n’oblida d’aquestes sanes intencions als pocs dies (per no dir hores) d’haver-les formulat. I així any rera any.
Ja comencem a ser una mica grandets i el que hauríem de fer –si és que de debò ens volem proposar bones accions- és formular-nos-les cada matí en llevar-nos. A part de badallar i treure’ns les lleganyes; això és el primer en què hauríem de pensar cada dia, i no només un cop a l’any.
No és que estigui en contra de les celebracions, que ja m’agraden, el que estic en contra és de tant consumisme inútil i devastador: milers de kilowatts gastats en il•luminació; tones de plàstic llençades en forma de gots d’un sol ús que, al seu torn, serveixen per ingerir milions de litres d’alcohol que, al seu torn, maten un bon grapat de neurones a cadascú dels que l’ingereixen.
I tot per passar d’un any a un altre, com si aquest canvi de numeració ens portés quelcom de diferent. Serem els mateixos d’abans, la sort que tindrem no dependrà –en cap cas- de començar o no un any nou, els amors i les amistats vindran donats per la nostra actitud i predisposició i no pel fet d’encetar any, que seguim tenint feina vindrà donat per l’evolució de l’economia, no per la màgia de l’any nou... La llista seria interminable.
Potser em direu que sóc massa racional, però quan, any rera any, veig que segueixen havent guerres, que segueix morint la gent de fam, que segueixen morint dones a mans de mascles prepotents, que seguim contaminant i carregant-nos el Planeta...quan veig i penso en tot això se’m treuen les ganes de quasi tot.

2008-12-15T23:42:00.003+01:00

He de reconèixer que els idiomes mai han estat el meu fort, però tot i així sempre n'he sentit curiositat. Digueu-li mania, digueu-li perfeccionisme, però sempre busco errades i "curiositats" en tota mena de rètols, senyals, anuncis i escrits diversos...I com és obvi, el cartell de la fotografia no s'escapa d'aquesta "mirada crítica".
Fa dies que li dono voltes a l'assumpte i, com no acabo de desxifrar-ho, recorro al vostre ajut -inestimable- per tal de treure'n l'entrellat. No dubto que l'autor de l'escrit l'ha realitzat amb la màxima cura i mirament, tot i que dubto que el missatge que ens ha volgut transmetre arribi amb tota la claredat possible.
Barallo diverses possibilitats, a saber:

És una persona que disposa d'un pis per llogar.
És una persona que busca un pis per llogar.
S'anuncia que es lloga un pic (per a obrers sense eines).
S'anuncia un lloc de moda, anomenat PICO (on anar a prendre copes).
Potser algú ens està dient que en quant arribi truca a aquests telèfons...

De tota manera, si a algú se li acut alguna possibilitat més que no dubti en fer-nos-ho saber....
No sereu recompensats/ades.

ULLERES DE SOL

2008-12-11T23:12:00.004+01:00

Tan sols era una sospita, però diumenge es va convertir en certesa: la gent utilitza les ulleres de sol amb finalitats diferents per a les quals han estat dissenyades. M'explico.
Tot caminant pels carrers de Barcelona vaig veure moltíssima gent (i dic moltíssima amb tot el seu sentit) portant ulleres de sol. El fet en sí no tindria més importància si no fos perque el dia era ben ennuvolat, grisot, foscot, tristot i amenaçant pluja (com diria el meu amic Tomàs). Crec jo que amb aquestes condicions les ulleres més aviat fan nosa i impedeixen una bona visió, no? Doncs es veu que no; i tot i que redueixin la visió deuen tenir d'altres avantatges.
Jo pensava -innocent de mi- que aquestes artilugis amb vidres enfosquits s'empraven per guarir-nos d'un excés de sol als ulls. Potser sí, que inicialment s'utilitzaven amb aquesta finalitat, però la saviesa popular i l'evolució cultural de l'Homo sapiens l'han dut a diversificar els seus usos i finalitats; se m'acudeixen alguns: passar desapercebuts, amagar l'expressió de la cara, "fer-se l'interessant", amortitzar la seva compra, no ser menys que la resta...
Ja veieu que, tot i la certesa de més en la meva vida, a canvi tinc molts més interrogants per respondre....
Si és que no hi ha manera....

L'ULL CLUC D'UN CUC RUC I MUT?

2008-12-06T16:17:00.007+01:00

Una altra imatge d'aquelles que no saps per on agafar-les...
No vull encetar cap debat sobre la mateixa, però m'inquieta la seva visió. Sembla "l'ull que tot ho veu", és orgànic o inorgànic? A qui o què pertany?
M'agradaria rebre opinions...

MIL SOLES ESPLÉNDIDOS

2008-11-30T17:45:00.008+01:00

Enllaçant amb l'últim article de la meva amiga GAIA (http://elfamo.blogspot.com) referent a la situació de la dona en l'actualitat, us vull recomanar un llibre colpidor: "Mil soles espléndidos". Ja n'havia fet referència en un article anterior, però vull tornar a recomanar-lo: el que en ell es relata és la situació tan desgraciada i desesperada en la que es troba la dona en els països islàmics en general, i a l'Afganistan en particular.
Mai havia llegit un llibre tan dur i tan trist. Pensar que en ple segle XXI hi ha dones que valen tan poc i són tan menyspreades pels "mascles" d'aquests països (i tot en nom de la religió) és esfereïdor.
I no només en aquestes cultures: la nostra veïna, una coneguda o potser una amiga poden ser víctimes -ara mateix- dels maltractaments físics o psíquics del "mascle" de torn.
Cap a on anem?

EL PRESENT

2008-11-20T08:13:00.003+01:00

Adjunto un text d'en Ramon Folch, publicat a El Periódico. Reflexiona sobre passat, present i futur. M'ha impactat i vull compartir-ho amb tots vosaltres. És sensacional.

El present és l'efímer trànsit entre el passat esvaït i el futur ignot. Per això l'eixamplem amb memòria i prospectiva. Vivim en un present virtualment ampliat que incorpora a l'actualitat l'abast dels nostres records i l'avenir extrapolable. Això ens permet de sobreviure amb un mínim de confort mental, perquè desbordem l'estreta dimensió de les coses realment en curs.

Integrals i derivades permeten el càlcul infinitesimal, que és la base per entendre les corbes, o sigui la realitat. La geometria de les coses orgàniques ignora la línia recta. La vida és un conjunt de ziga-zagues que l'aritmètica no explica. Calen funcions i equacions, fetes amb fraccions minúscules de rectes i quadrats, que són els elements senzills i ortodoxos que tothom entén. Els entén tothom, però no existeixen espontàniament. Per això viure, costa.

El present és una derivada, o sigui el pendent efímer d'una recta tangent, en el moment de l'observació, a la corba de la vida. És massa poc. Necessitem veure un bon tros de la funció. Necessitem recordar les immediates derivades anteriors i preveure les que immediatament vindran. Aleshores ens fem una idea de la corba en què vivim i respirem alleujats.

El llenguatge filosòfic ho explica d'una altra manera, però vol dir això mateix. Sempre passa amb els llenguatges, els quals estableixen barreres d'incomprensió entre interlocutors que parlen diferent, encara que pensin igual. El present es pot explicar de diverses maneres, però sempre és el mateix: quasi res. Per això costa d'instal·lar-s'hi. No es pot, de fet.

Societat
Necessitem un present ampliat. Més encara: necessitem el present dels altres, també. Molts presents petits fan un present igualment estret, però una mica més profund. Se'n diu societat. Amb el nostre present efímer, aprofundit amb el dels altres i eixamplat amb records i projectes, anem fent. Això també es pot expressar matemàticament, però segurament no cal.

La societat és l'ampliat present compartit. És a dir, memòria col·lectiva i projecte comú. Projecte de barri, de ciutat o de país. El projecte personal és més governable, però del tot insuficient. Comporta regir un corba sense referents espacials, no treu cap a res. Alhora, la supeditació de la corba personal al feix social de funcions coralitzades, engavanya, frustra i distorsiona. Costa trobar l'equilibri just. És una harmonització de compromisos.

Sembla complicat. És complex. Els simplismes no serveixen per a entendre-ho. Però els entén tothom, com les rectes i els quadrats. Esdevenen eslògans publicitaris o consignes de partit. Auguren presents feliços i futurs encara millors. O presents atroços i futurs espantables. Obliden que parlen de derivades instantànies. O potser no ho saben. En tot cas, pretereixen la corba, la funció que descriu la trajectòria de la vida.

Amb els nihilismes passa igual. Són la versió negativa de la mateixa interpretació frívola. Les creences religioses ho transcendentalitzen. Reconforten, però confonen encara més. Potser sí que la corba té destí, però no s'entreveu mitjançant gestos pietosos. La fe de debò deu ser una altra cosa. Ho deixaria aquí.

Tot plegat seria més fàcil si fos diferent. Però aleshores seria una altra cosa, no aquesta cosa que és la realitat. No en tenim d'altra. Ens hi hauríem d'acostumar. Trobo.

EXISTEIX EL NO RES?

2008-11-13T23:39:00.006+01:00

Què passa quan no passa res?
Aquesta pregunta em volta tot el dia pel cap, i la veritat és que se'm fa difícil imaginar alguna situació o algun moment en que no passi res.
Si més no, sempre passa el temps, que tot i que no es veu, ni es toca, ni s'olora fa canviar l'estat de les persones i de les coses.
Intentar discernir sobre aquestes qüestions metafísiques es fa una mica difícil, però no deixa de ser una manera d'exercitar la ment, que en aquests temps que corren va una mica escassa d'imaginació i rebeldia.

REMEMBER

2008-11-11T23:57:00.003+01:00

És curiós com l'atzar et porta, de vegades, a llocs inesperats. El que més m'agrada de l'atzar és que no avisa: és com un intrús que et visita sense que te n'adonis.
Aquesta tarda m'he trobat amb l'atzar: a la cruïlla de la Travessera de Les Corts amb el carrer Equador. Uns familiars m'han portat en cotxe fins aquest punt -en que les nostres rutes se separaven- i m'he trobat cara a cara amb l'edifici a on, possiblement, he passat més hores de la meva infantesa......el col·legi Pare Manyanet.
Quan he estat conscient d'on estava m'ha entrat una suor freda, una mena de paràlisi emocional m'ha envaït. Tenia dues opcions: apretar a córrer en direcció contrària o agafar el toro per les banyes i plantar-li cara. He triat la segona.
Després de 28 anys de no fer-ho he tornat a travessar aquella porta, que llavors em semblava enorme i avui era com si m'hagués d'ajupir per passar-hi. No he torejat mai, però quan he entrat m'he sentit com un torero (o un gladiador) entrant a la plaça on l'espera la "bèstia". La meva bèstia particular eren un munt de records i sensacions als quals em sentia entregat; "que sea lo que Dios quiera" he pensat en travessar la porta (el col·legi em fa parlar castellà, fins i tot encara he de recitar les taules de multiplicar en castellà, perque sinó no les sé...).
Eren les 17.30 i un munt de progenitors i fills voltaven per tot arreu: era com si tots sabessin que jo no hi feia res allà; alumne no puc ser i pare...de qui? Però tot això m'ho he fet jo solet: ningú ha sospitat de mi ni de les meves intencions.
Passats els primers minuts i en veure que moltes coses seguien iguals i d'altres ni les coneixia, i en veure que no em passava res greu, he fet alguna foto i he marxat per on he vingut.
I aquí estic explicant-vos-ho i pensant que tot ha estat una al·lucinació (coses de la lluna plena...)

"DESCANS"

2008-11-10T22:20:00.003+01:00

Ara que és de nit sembla que sigui més fàcil concentrar-se i posar en ordre les idees. El dia ha estat profitós (com tots els altres que porto a Barcelona). He comprat un llibre: "Esquizo", d'en Ricard Ruiz Garzon; és el testimoni real de gent que pateix d'esquizofrènia i el del seu entorn immediat; això m'ha servit d'excusa per passejar-me per l'Illa de Diagonal: entretingut. Quan veig tanta gent de cop sempre em pregunto: "quines històries hi ha darrera cada persona?", "És feliç o no, aquest que em mira o aquell que va amb els ulls tancats?" Suposo que algú deu pensar el mateix de mi...
La tarda me l'he passada a casa i se m'ha fet curta. M'agrada estar a casa.

CAP DE SETMANA GARROTXÍ

2008-11-08T10:52:00.007+01:00

Avui escric des de casa meva, a La Garrotxa. M'he pres aquests dies "de vacances" urbanes per poder veure als amics i donar un cop d'ull a la casa, no fos cas que la trobés ensorrada...
Ahir dissabte vaig anar de visita a la torre de Collserola: impressionant. Per les seves mides, pel seu disseny "monstruós", per pensar en allò que representa...
Em vaig fer un tip de caminar carretera amunt fins a trobar-la (tot i que la veia des de feia estona), i un cop rendit als seus peus em vaig enfilar en un ascensor vitri que em va "projectar" fins a la planta 10 de l'estructura. La vista -com us ho podeu imaginar- és immillorable: res que et faci nosa als ulls (excepte la maleïda boira-calitja que justament ahir va ser-hi present) i 360 graus de visió per anar passant l'estona.
Tot i això no crec que m'hi vegin gaire sovint, per allà: vaig llegir que la radiació que emeten totes aquelles antenes -n'hi ha centenars- equival a la d'un línia elèctrica de 400 kV (la tristement famosa MAT). Potser per això ahir nit em va costar tant dormir....
Per cert: vaig fer-hi unes fotos que penjaré en el bloc tant bon punt pugui. Espero que us agradin.

TEST DE VISIÓ

2008-11-07T07:34:00.005+01:00

En aquesta pàgina podeu fer un test de visió, per saber si teniu algun tipus de daltonisme o, simplement, per passar una estona fent unes proves de visió.

VA DE PLANTES

2008-11-06T16:24:00.007+01:00

Aquest matí visita al jardí botànic de Montjuïc; m'ha encantat, tant el jardí botànic en sí, com l'exposició de fibres vegetals. Molt curiosa.

La visita a les clavegueres l'he deixada córrer, doncs s'ha de demanar dia i hora. Potser en un altre moment...

Afegeixo unes quantes adreces de jardins botànics espanyols, per si algú està interessat en fer unes visites virtuals...

Jardín Botánico Atlántico (Gijon): http://www.botanicoatlantico.com/
Jardí Botànic de Barcelona (Barcelona): http://www.jardibotanic.bcn.cat/
Jardí Botànic Mar i Murtra (Blanes): http://www.marimurtra.cat/
Jardí Botànic de la Universitat de València (València): www.uv.es/jardibotanic
Jardí Botànic de Sóller (Mallorca): http://www.jardibotanicdesoller.org/
Jardín Botánico de Córdoba (Córdova): http://www.jardinbotanicodecordoba.com/
Jardín Botánico de la Universidad de Málaga (Málaga): www.uma.es/investigadores/grice/
Jardín Botánico-Histórico La Concepción (Málaga): http://www.ayto-malaga.es/
Jardín Botánico Universitario de Sierra Nevada (Granada): jarbot@ugr.es
Jardín Botánico Canario "Viera y Clavijo" (Las Palmas de Gran Canaria): http://www.jardincanario.org/
Jardín de Aclimatación de la Orotava (Tenerife): http://www.icia.es/
Real Jardín Botánico (Madrid): www.rjb.csic.es/
Real Jardín Botánico Juan Carlos I (Alcalá de Henares): http://www.rjbalcala.com/
Red Andaluza de Jardines Botánicos en Espacios Naturales (Sevilla): www.juntadeandalucia.es/medioambiente
Jardín Botánico de La Rioja (Nájera): http://www.jardinbotanico.net/

Ha arribat el crepuscle a Barcelona, les ombres i la foscor s'apoderen de la ciutat....

PERDÓ

2008-11-06T01:53:00.007+01:00

Primer de tot demanar perdó al meu seguidor anònim. Miraré de seguir publicant el diari de les meves "memòries barcelonines".
Reprenent el fil del relat, puc dir que continuo visitant allò que m'havia proposat. Ahir dimarts vaig anar al Parc de la Ciutadella a gaudir del verd i a passejar per entre arbres i matolls. Preciós, tot i que una mica deixat, com tota la jardineria urbana que aquests dies vaig observant (deformació professional...). Tot seguit em vaig endinsar en el museu de zoologia; potser m'havia creat moltes expectatives, però la veritat és que em va decepcionar bastant. És com antic, com si de cop i volta tornessis 50 anys enrere: molta fusta per tot i vitrines (moltes) plenes d'animals dissecats i d'esquelets. No sé si és que un museu de zoologia no dóna per a més, però vaig trobar a faltar més eines interactives i didàctiques, més tocar i menys mirar. No vull estendre'm en el tema.
Per a demà dijous la previsió és el jardí botànic i un exposició sobre fibres vegetals i també voldria visitar les clavegueres (em consta que alguna part es pot veure...)
Ah, i aquesta nit he anat a un concert a la sala Apolo: el de "La troba kung-fu", ex "Dusminguet"; aquests nois de La Garriga ho fan de p... mare!!!! No hi cabia ni una agulla i no hem parat de ballar ni un moment.... Enhorabona!!!

Bé, ara ja he fet la meva part dels deures i vaig de cap al llit.

BON NUIT!!!! (i records al meu seguidor...)

RE-DESCOBRIR BARCELONA

2008-11-03T08:22:00.004+01:00

Avui diumenge començo una mena de "repte": m'hi estaré dues setmanes a BCN, sense cap obligació de cap mena, sense haver de treballar, sense haver de patir per res (o quasi); vull dedicar-me a voltar i llegir, sobretot. Tinc moltes ganes de veure i conèixer allò que "em queda" de BCN, vull posar en ordre els meus pensaments i vull sentir-me bé.

Ja sé que sóc un pèl massa optimista, però per desitjar que no quedi!!!

Aquest vespre m'he instal·lat i vull fer una mena de diari de bitàcora: ara vaig a menjar panellets, que sento com em criden des de la cuina...

Bona nit!!!!

ANEM MALAMENT....

2008-10-30T17:55:00.000+01:00

Cada cop que llegeixo o veig les notícies em poso més malament...no hi veig la solució als problemes d'aquesta humanitat, ni d'aquesta societat capitalista que ara s'ha de reinventar a si mateixa. Sembla que els excessos ens han portat a on estem, però que continuarem amb ells; suposo que estan massa arrelats en la gent que ostenta el poder, sigui aquest del tipus que sigui.

2008-10-25T08:54:00.000+02:00

Avui començo l'aventura del bloc amb una recomanació de lectura; el llibre en qüestió es titula "La escuela de la ignorancia", de Jean-Claude Michéa. En ell reflexiona d'una manera molt crítica sobre com el sistema educatiu serveix per formar "nous ignorants", entenent el terme com a noves generacions amb nul·la capacitat de crítica.